La irrupció de l’economia digital ha transformat de manera radical el mercat laboral, especialment en sectors com el de les entregues de béns i serveis a domicili. Les imatges de riders esquivant el trànsit amb les seves voluminoses motxilles s’han convertit en una icona contemporània, però també en el centre d’un debat encès sobre la seva condició laboral. En essència, si son realment treballadors autònoms o haurien de ser considerats assalariats amb tots els drets que això comporta.
Les bones intencions sovint condueixen a resultats inesperats, i la regulació d’aquest tipus d’ocupacions en pot ser un exemple paradigmàtic. Un treball recent per Dolado, Jáñez i Wellschmied (2025) sobre la Llei Rider a Espanya posa en evidència els efectes no desitjats d’una regulació pensada per protegir els treballadors però que, en realitat, els pot acabar perjudicant. En aquest sentit, la seva recerca utilitza una combinació de dades administratives i enquestes, juntament amb un model estructural que capta els equilibris i les tensions d’aquest mercat laboral. El problema de fons radica en el fet que moltes plataformes han optat per no complir la legislació, assumint sancions elevades per tal de mantenir el model de treball per compte propi. Això ha generat una dualitat: d’una banda, els riders que han passat a ser assalariats gaudeixen d’un salari mitjà més elevat que els seus homòlegs autònoms. De l’altra, un nombre significatiu de treballadors segueix triant la modalitat d’autònom, atrets per la flexibilitat horària o bé perquè no troben una alternativa assalariada.
Un dels aspectes més interessants de l’estudi és la seva capacitat d’explicar per què molts riders continuen preferint la feina com a autònoms tot i l’existència d’una bretxa salarial. En primer lloc, aquells que treballen més de sis hores al dia valoren la flexibilitat que els permet maximitzar ingressos en funció de la seva disponibilitat. En segon lloc, altres riders, que treballen el mateix nombre d’hores que els assalariats, ho fan perquè els és difícil accedir a una feina fixa en plataformes que han reduït les contractacions per evitar costos laborals més elevats. Els efectes generals de la Llei Riders, segons l’estudi, han estat la reducció de l’ocupació en feines casuals en un 13%, la caiguda dels salaris dels autònoms en un 7% i un increment de l’ocupació formal del 6%, insuficient per compensar la pèrdua de llocs de treball entre els autònoms. En altres paraules, la regulació ha suposat menys feina i salaris més baixos per als autònoms, i una pressió a la baixa sobre els salaris dels assalariats perquè han perdut capacitat de negociació.
Davant d’aquesta realitat, els autors proposen una mesura complementària: la reducció de les cotitzacions per a les empreses que contractin riders com a assalariats. Segons les seves simulacions, una rebaixa del 9 punts percentuals en les cotitzacions podria mantenir el nivell de benestar anterior a la reforma, mentre que una reducció del 21 punts percentuals permetria conservar l’ocupació. Tot i que això evidentment tindria implicacions fiscals, els beneficis en termes de benestar dels treballadors podrien compensar el cost.
Aquesta anàlisi ens proporciona una lliçó clau: legislar amb bones intencions no és suficient. Quan es regulen nous models laborals, cal tenir en compte les dinàmiques reals del mercat i anticipar les possibles reaccions de les empreses i treballadors. L’equilibri entre protecció i flexibilitat és delicat, i una mala regulació pot acabar fent més mal que bé. En comptes d’imposar solucions dràstiques, el punt fonamental es troba en proporcionar els incentius adequats que protegeixin els treballadors i minimitzin eventuals efectes adversos.
