El Març de 2020, en ple estira-i-arronsa de confinaments per la pandèmia del Coronavirus i les seves greus conseqüències financeres per a moltes empreses catalanes per culpa de l’aturada abrupta del turisme i les activitats de lleure, va aparèixer una bomba inesperada: sorgia, del no-res, el nou impost autonòmic “sobre les instal·lacions que incideixen en el medi ambient”. Aquest impost, una novetat adjunta als pressupostos de la Generalitat, no incorporava en els seus primers esborranys cap exempció a la cogeneració – el tipus de sistema de generació energètica que acompanya a la majoria de grans indústries a Catalunya, des de SEAT a Martorell fins a Estrella Damm a L’Hospitalet de Llobregat, passant per Nescafe a Girona. I causava autèntics estralls, amb un gravamen tan intens que convertia aquestes instal·lacions automàticament en deficitàries i en provocava en alguns casos la fallida automàtica de les societats explotadores, exigint cessar la producció energètica de les instal·lacions i improvisar a tota velocitat fonts alternatives de generació energètica per a aquestes indústries, que ja no passaven per un moment gaire dolç a causa de les problemàtiques associades al Coronavirus.
Les indústries catalanes afectades, unes 140, totes elles de grans dimensions, van córrer a demanar reunions amb altes esferes de la Generalitat per entendre de què anava tot allò. Un directiu explicava que van aconseguir reunir-se amb el Conseller d’Economia, Pere Aragonès, que es va comprometre – i així va ser – a introduir una exempció d’aquest impost per a les cogeneracions industrials, i va justificar la mesura imprevista amb l’expressió següent: “aquest impost l’ha demanat la Jéssica”: “La Jéssica” era Jéssica Albiach, dels Comuns, que sembla que portava sota el braç un redactat provisional de l’impost i l’exigia com a contrapartida, entre altres coses, per aprovar els comptes. La justificació continuava, tot seguit, argumentant que la raó de taxar les plantes de producció elèctrica i línies de cablejat era que els serveis jurídics estaven preocupats per la tendència dels impostos autonòmics a ser tombats pels tribunals, i per evitar aquesta situació havien escombrat tots els impostos autonòmics en vigor a Espanya que no havien estat objecte de cap sentència en contra i havien fet copiar-enganxar d’un d’ells, en vigor a Extremadura, amb canvis mínims al seu redactat perquè aquests canvis no poguessin justificar una esquerda per on es tombés judicialment la versió catalana de l’impost. Van oblidar un detall: a Extremadura hi ha exactament zero cogeneracions industrials perquè hi ha zero indústries electrointensives. Cal conèixer el país per contemplar possibles casos particulars si es traslladen lleis d’altres regions.
La situació s’ha tornat a repetir recentment, aquest cop protagonitzada pel Govern del PSC. “La Jéssica” els ha demanat una revisió de l’ITP (Impost de Transmissions Patrimonials), l’impost que aplica fonamentalment a la compravenda d’immobles de segona mà, passant-lo de l’actual 10% al 20% pels grans tenidors i eliminant la bonificació del 70% – que feia que l’impost efectiu fos del 3% – per a les entitats bancàries que embargaven pisos procedents d’impagaments hipotecaris si posteriorment els comercialitzaven de nou. Malgrat sembli una evidència, cal recordar que estem parlant de doblar – és a dir, un augment del 100% – l’impost en el millor dels casos pels grans tenidors, en l’actual definició expansiva del concepte “gran” a Catalunya que inclou qualsevol propietari de cinc o més immobles residencials. I, en el cas de les entitats bancàries, l’augment és del 677%. Són variacions que, independentment de l’impost del qual estiguem parlant, suposen un autèntic cop de timó imprevist i són més pròpies d’una república bananera que d’un país seriós, on les modificacions fiscals solen fer-se segons aproximacions progressives, augmentant una mica cada any i de forma avisada i debatuda amb tots els actors afectats. Els impostos no es posen i treuen com si fossin un jersei, als indrets amb un cert rigor polític.
No és la primera vegada que apareix una revisió sobrevinguda i inesperada de la fiscalitat que genera un impacte tangible sobre un determinat sector fins a fer inviable la seva operativa, i que no estava ni tan sols al radar de possibles canvis legislatius. Aquestes situacions tenen dues conseqüències. La primera, més visible, un moviment de les peces del tauler: evidentment les entitats bancàries no presentaran pitjors resultats financers als seus accionistes a partir de la darrera idea de “la Jéssica”, així que això funcionarà de la manera següent: o bé es traslladarà dins del tipus d’interès de cada nova hipoteca residencial firmada en forma de fons de contingència per pagar l’impost en cas que la hipoteca acabi en impagament, o bé es vendran els préstecs sospitosos de possible impagament per paquets a fons voltor oportunistes, com BlackRock, per externalitzar la factura fora de les entitats bancàries. Cap de les dues opcions sembla gaire preferible a l’escenari actual, i en qualsevol cas cap d’elles contribueix a millorar la situació de l’accés a habitatge, que sembla que és el que es pretenia no se sap ben bé com. La segona conseqüència, potser menys visible i més a llarg termini, és la pèrdua de confiança inversora: cap empresa amb dos dits de front escollirà Catalunya per a implementar el seu projecte si descobreix que aquesta elecció, i els quatre números que hagin fet per analitzar-ne la viabilitat, té un risc: que no es vegi impactat per qualsevol altra petició sobrevinguda i de gran impacte de “la Jéssica” que el converteixi en inviable un bon dia.
