La darrera proposta que Aena va presentar en públic i a la Generalitat no va satisfer ni els ajuntaments implicats -el Prat i Barcelona- ni el govern, que es va descantar per la desaprovació discreta i pel silenci. Òbviament, les associacions que vetlen dia i nit per l’entorn s’hi van mostrar radicalment contràries perquè la idea afectava de ple la Ricarda, un estany més o menys natural que pràcticament desapareixia amb l’ampliació de les dues actuals pistes.
Per contra, el teixit que en diríem productiu, com ara les patronals Foment del Treball i la Pimec, van acceptar la proposta i es van mostrar contrariades perquè rebutjar-la suposava renunciar al hub que demanen dirigit al trànsit aeri asiàtic i complementari del qual ja ostenta Barajas, centrat en les línies que uneixen el sud d’Europa i el continent americà.
Després de constatar que la proposta no aconseguia el consens social que, pel que es veu, ara els preocupa tant, Aena i el govern de l’Estat van retirar-la i van atribuir a la Generalitat la responsabilitat d’una falta d’inversions que, paradoxalment, l’executiu que presideix Pedro Sánchez no aplica amb el mateix entusiasme a altres infraestructures, com ara el servei de Rodalies de Renfe o el corredor mediterrani que demana la Unió Europea i que Adif pretén substituir per fórmules que exclouen l’autèntica alta velocitat.
En la discussió que el PSC manté amb el govern de Pere Aragonès per prestar el seu suport als pressuposts d’aquest 2023 els socialistes el condicionen a l’acceptació d’unes inversions en infraestructures que inclouen el Prat i que, paradoxalment, depenen exclusivament de les aportacions de l’Estat.
Aquesta setmana, entrevistat per 8TV, el president d’Esquerra, Oriol Junqueras, va afirmar que el seu partit només accepta una ampliació de l’aeroport que no incloga l’ampliació de la segona pista o la construcció d’una tercera, tal com demanen les patronals catalanes.
El serial de l’ampliació del Prat comença a assemblar-se a un dels eterns debats que la societat catalana obre cada setmana i que no tanca mai. Mentre el PIB de Barajas repercutit en l’economia de Madrid quintuplica el del Prat, aquest nou debat amenaça d’eternitzar-se sense que s’acabe concretant en res efectiu.
Si cal esperar que tots els agents socials i polítics catalans arriben a un punt de coincidència que permeta l’ampliació productiva de l’aeroport, la història pot allargar-se eternament. Això només beneficia el govern de l’Estat, que pot obviar una inversió a Catalunya mentre dedica tots els esforços a convertir Madrid en una capital que desertitza i residualitza allò que ells consideren “perifèria”.
