El conte de Salvador Illa té molts amics. El president de la Generalitat s’ha afartat d’exhibir davant el teixit empresarial català -les patronals, les cotitzades, els sindicats- que Catalunya ara ja, per fi, d’una vegada per totes, és un país normal. Ho ha dit a les festes d’altri -als premis anuals de Foment del Treball, al 50 aniversari de la Pimec, a universitats, a Madrid, a les Canàries- i n’ha organitzat de pròpies per reivindicar que s’han acabat les hostilitats del procés. Quan el Govern socialista estava ja més que preparat per anunciar que les tropes havien assolit els seus darrers objectius militars, li ha sortit un enemic que es pensava que ja no hi era. Illa i els seus es pensaven que el gran capital, en general, amb majúscules, estava amb ell. Que expulsar l’independentisme del centre del tauler polític català era la prioritat u, dos i tres de les juntes d’accionistes. Però la ‘pax’ socialista només és benvinguda als consells d’administració del Principat. Madrid ha tornat a aparèixer amb el ganivet entre les dents per recordar que és una potència hostil.
BBVA celebra a Bilbao divendres una junta d’accionistes amb flaire de combat. Quan hom parla amb l’accionariat del Banc de Sabadell, no veu per enlloc la pau dels cementiris que vol denotar el Govern més burocràtic de la història recent. Els petits inversors catalans -clients vallesans, petits i mitjans empresaris- se senten menystinguts, ridiculitzats pel banc opant, que busca humiliar més que no pas guanyar.
“Sembla que siguem tontos si no acceptem, i els accionistes del Sabadell són de tot menys això”. Torres va atacar el capital vallesà molt abans que Josep Oliu decidís tornar a Catalunya, és cert. Però, per a l’Ibex madrileny, mai ha estat una qüestió de seus socials. Sempre ha pagat la pena abandonar el teixit de negoci català. La retòrica de l’enemic també és econometria. Si s’ha de deixar morir centenars d’empreses a canvi de millorar les condicions de finançament del tercer banc espanyol, ja està bé, sempre que siguin valencianes i catalanes.
El front Sabadell és difícil de conquerir per al Madrid Districte Federal, perquè s’ha donat una coincidència històrica estranya. Els enemics de Catalunya, els de debò, els dels milions i els cognoms llarguíssims, també són enemics de la Moncloa. No està en els millors interessos de Pedro Sánchez perdre els somriures dels empresaris catalans, l’únic homenatge econòmic que rep a tot l’Estat. A diferència d’Illa, però, Sánchez sí que té poder per fer-hi alguna cosa. El canvi al capdavant de Telefónica no s’entén fora de les dinàmiques parlamentàries entre el PSOE i un PP cada cop més ultramuntà. El defenestrat José Maria Álvarez Pallete era el dofí de César Alierta, home d’Aznar en les privatitzacions dels 90 i els 2000. El ministre d’Economia Carlos Cuerpo tenia raó quan deia que no hi havia una coincidència estratègica entre la presidència de la principal telco espanyola i el govern, i va actuar en conseqüència -del bracet d’Isidre Fainé, la Fundació ‘la Caixa’ i Criteria, els darrers a beneir el full de ruta socialista-. La Generalitat no té armes per fer moviments com aquests.
El relat econòmic d’Illa aspirava a no tenir antagonistes. Els precedents avalaven la seva tesi, és clar: no en va, el seu partit es va afegir al bloc dels braços parlamentaris del capital espanyol més obscur contra l’independentisme. Però Madrid fa fora del seu llit els companys estranys. Un cop van deixar de necessitar el catalanisme aigualit i clerical del PSC, Catalunya, mani qui mani, torna a ser l’enemic de la pota empresarial del règim del 78. La pax sociata no existeix ni existirà, perquè els fusells madrilenys sempre apuntaran al Principat. Quan el socialisme ibèric té sort, no els hi penja cap diana. Ara, no en tenen.
