Només un 0,8% de les 630.000 empreses catalanes tenen més de 49 assalariats, mentre que un 4,5% tenen més de 10 assalariats. Són unes dades prou contundents per concloure que Catalunya és país de petites i microempreses, una tendència que evoluciona a pitjor: entre 2020 i 2022 Catalunya va perdre 17 empreses de més de 200 treballadors i en va guanyar 1.434 de menys de 9 assalariats.
Si bé els valors d’emprenedoria, superació personal i creació de nous projectes són lloables, conviure amb un teixit productiu tan atomitzat és una mala notícia. Les organitzacions de major dimensió tenen més recursos per dedicar a la innovació, no només en termes pressupostaris sinó sobretot en capacitat d’assumir riscos: mentre que un producte fallit pot ser causa de mort per una micropime, una mitjana o gran empresa es pot permetre el luxe d’arriscar en una línia de desenvolupament incerta i acabar fracassant, de tant en tant la resta de divisions de producte, mercats geogràfics i línies d’ingressos permetran sostenir l’activitat. Així doncs, ampliar la dimensió mitjana del teixit productiu tindria efectes positius sobre la capacitat innovadora del país. Els estudis també constaten una correlació entre la dimensió de les organitzacions i la seva resiliència en temps incerts: xocs com la crisi del Coronavirus, el creixement exponencial de costos energètics pel conflicte d’Ucraïna, l’escenari d’inflació… són més digeribles per organitzacions grans i mitjanes; de nou, a causa de la gran diversificació de línies de negoci, però també perquè disposen d’un accés més còmode al finançament i són capaces de captar perfils altament formats, fins i tot de l’estranger, amb major agilitat.
Sembla evident, doncs, que hauria de ser un objectiu prioritari avançar cap a l’increment de la dimensió mitjana del teixit empresarial català per tenir empreses més innovadores, més resilients i menys exposades a escenaris de volatilitat internacional. Però per què no creixen més les nostres empreses? Què podem fer per resoldre-ho?
En primer lloc, cal observar l’efecte discontinuïtat sobre la dimensió de les organitzacions. Els marcs normatius català i espanyol introdueixen obligacions vinculades a esglaons de facturació o d’assalariats: a partir de 50 treballadors cal comitè d’empresa i de seguretat i salut, a partir de 6 milions de facturació cal auditoria financera. Els nous requisits que contínuament s’introdueixen, com el pla d’igualtat o el canal ètic de denúncia anònima (50 assalariats) van en la mateixa línia. Tots aquests elements fomenten que les empreses posin el fre de mà quan s’apropen a aquestes xifres, atès que les obligacions burocràtiques seran molt superiors.
Una altra de les causes que contribueix a la reduïda dimensió mitjana del teixit productiu és el marc fiscal advers a les grans empreses. Mentre que a moltes comunitats autònomes, com Aragó o la Comunitat Valenciana, la transmissió generacional d’empreses per jubilació de la generació sortint està bonificada de l’Impost de Successions en un 99%, a Catalunya aquesta bonificació és del 95%, de tal manera que la xifra resultant pot ser encara molt elevada per al relleu de mitjanes i grans empreses. De forma més important, aquesta taxa està completament deslligada del resultat empresarial, fent que fins i tot empreses familiars en situació de marges negatius o preconcurs hagin de pagar per ser rellevades, un escenari que s’ha viscut habitualment els darrers anys on les organitzacions han patit el xoc de la Covid i la crisi inflacionària. Aquest fenomen pot ajudar a entendre per què algunes grans organitzacions catalanes, fins i tot algunes de les que són número u en dimensió per província, hagin passat de propietat familiar a fons d’inversió internacionals en el moment del relleu generacional.
Finalment, existeix una qüestió cultural per la qual els processos de fusió i adquisició, molt habituals a entorns anglosaxons, tenen un cert estigma a Catalunya. Mentre que als Estats Units la unió de dues organitzacions és vista generalment com un win-win en el qual s’assolirà la major resiliència, innovació i sinergies que comentàvem anteriorment, aquí hi ha un punt de nostàlgia que fa que es tendeixi a prioritzar la identitat de cada projecte per sobre dels seus resultats.
