La pandèmia i, després, les conseqüències de la guerra a Ucraïna i de la crisi energètica han facilitat al govern de Pedro Sánchez la coartada necessària per disparar els dèficits anuals i el deute públic amb el vist-i-plau de la Unió Europea. Tots els analistes econòmics i tots els dirigents polítics del continent han proclamat que Europa no pot caure en l’error de la crisi global del 2007, quan la contenció i les reduccions obligades provocades per l’esclat de la bombolla immobiliària i altres factors van tenir uns efectes en l’economia que ara es consideren “perversos”.
Òbviament, els efectes de la crisi actual no s’acaben en aquesta nova manera d’afrontar-la, sinó que van més enllà. Per exemple, en forma d’inflació, una conseqüència que ha capgirat la política del Banc Central Europeu, el qual ha pres la decisió d’apujar els tipus gradualment i ha trencat la tendència de les dues darreres dècades.
En el cas d’Espanya el marge que ha aprofitat de la màniga ampla de la UE ha provocat alces històriques en el deute públic, que, en dades del primer trimestre d’enguany, va batre tots els rècords històrics i va arribar als 1,52 bilions d’euros. A finals del mes de març i prenent com a base el darrer any, havia crescut el 5’4 per cent. La part més grossa d’aquest pastís va correspondre a l’administració de l’Estat, que és la que decideix i reparteix.
Totes aquestes dades situen Espanya a la cua d’Europa, amb un deute públic que ja arriba al 113 per cent del PIB, només per darrere de Grècia, Itàlia i Portugal. L’acrònim pejoratiu PIGS no perd ni vigor ni vigència.
En l’únic debat electoral que van protagonitzar Pedro Sánchez i Alberto Núñez Feijóo el cap de l’oposició espanyola va retraure al president del govern ensorrar l’economia espanyola amb un dèficit desbordat i condemnar els contribuents a una llarga pena de pobresa. Sánchez no va saber entomar aquesta acusació i es va limitar a recórrer al vell recurs de l’”I tu, més”, recordant el dèficit que va acumular Feijóo mentre va ser president de Galícia.
Però no és només això. El programa electoral que ha fet públic el PSOE en aquestes eleccions contempla tot de mesures que poden disparar encara més la despesa pública i augmentar el deute acumulat, amb noves promeses de construcció o adequació d’habitatges de lloguer públic assequible, un aval de fins el 20 per cent de la hipoteca per menors de 35 anys, el finançament de l’Interrail europeu al 50 per cent per a tots els jóvens, noves inversions en Formació Professional… És obvi que el candidat del PSOE busca el vot jove i ho fa recorrent a anuncis electorals amb un cost que els més optimistes situen en els 10.000 milions.
Ha quedat ben clar que Pedro Sánchez sap remar amb el vent en proa. I que les decisions que ha anat prenent no han estat letals per a la vitalitat de l’economia espanyola. L’economia creix, és cert, en alguns àmbits més que la mitjana europea, però ho fa amb un cost de present que passarà amargues factures en el futur. Si l’actual president aconsegueix mantenir-se en el càrrec, serà ell mateix qui haurà d’afrontar-ne les conseqüències i qui haurà d’adoptar les noves restriccions que li acabarà imposant la Unió Europea. Serà llavors quan es veurà si és capaç de mantenir les dades de creixement actual sense respiració assistida. Si finalment acaba sent Alberto Núñez Feijóo qui ha de fer front a una situació molt menys favorable, la presumpta esquerra ho tindrà fàcil per a criticar-lo: les “retallades” sempre són cosa de la dreta.
