Fa uns dies ha transcendit l’enèsima amenaça del col·lectiu de taxistes Elite Taxi: en aquesta ocasió donen un termini de deu dies a la Generalitat per proposar una nova modificació de la llei del taxi que restringeixi la competència. La conseqüència de no atendre les seves exigències dins d’aquest termini és tornar a semblar el caos durant el Mobile World Congress, una tradició que ja venia desenvolupant-se durant diversos anys abans de la pandèmia i que ens regala les imatges que ja coneixem: Gran Via tallada, embussos monumentals i alta tensió entre taxistes i ciutadania.
L’atzucac actual no s’explica sense entendre el rerefons d’aquesta qüestió: cada vegada que el col·lectiu Elite Taxi ha amenaçat amb ultimàtums, comptes enrere i caos als carrers, el Govern s’ha espantat i ha cedit a les seves demandes a fi d’evitar un problema de pau social. Un cop validada aquesta recepta, és evident que el modus operandi es replicarà les vegades que faci falta fins que s’atenguin totes i cadascuna de les exigències del taxi tradicional, orientades a consolidar un monopoli que, sota el concepte de “servei públic”, desenvolupa una activitat per la qual les llicències es traspassen entre generacions i es poden comprar i vendre per Wallapop, talment com si un mestre, un infermer o un policia municipal poguessin comerciar amb la seva acreditació fins i tot després de jubilar-se. L’especulació amb el preu de les llicències només es pot continuar desenvolupant en el temps si es garanteix que el nombre de taxis segueix estàtic a pesar del constant creixement poblacional i l’increment del turisme de l’AMB, per la qual cosa els lobbies del taxi tradicional procuren evitar la proliferació de sistemes de mobilitat alternatius, com les aplicacions digitals amb llicència VTC que són habituals a la majoria de grans ciutats del món.
Si bé les recurrents amenaces de crear un caos de mobilitat han empès al legislador català a dissenyar normes orientades a protegir aquestes prebendes, l’estratègia no ha reeixit. El darrer Mobile World Congress col·lapsat va propiciar la implantació del concepte de temps mínim de precontractació per les plataformes VTC, però les presses en el desenvolupament de la norma -en aquella ocasió també hi havia un compte enrere com els deu dies actuals- van crear esquerdes legals que van permetre que algunes plataformes, com Cabify, continuessin operant en entendre que la precontractació no aplicava a cada trajecte sinó al contracte global de mobilitat entre l’usuari i el proveïdor, que es signa només la primera vegada que es dona d’alta. En fracassar aquest intent de limitar la lliure competència i davant una nova amenaça de carrers tallats, es va introduir el requisit arbitrari de la longitud mínima dels cotxes VTC: havia de ser de 4,9m, una xifra totalment aleatòria que tan sols té l’objectiu de crear un pretext per no renovar la autorització al gruix de la flota actual de vehicles VTC, formada per models com el Fiat Tipo (4,57m), el Toyota Corolla (4,65m) i el Hyundai Ioniq (4,47m). Algunes plataformes, com Bolt, van trobar també una manera creativa de respondre a aquest nou escull: van instal·lar paraxocs que allargaven la longitud del vehicle fins als 4,9m. Aquesta mesura anava de la mà amb una altra limitació nova de trinca: per cada 30 taxis, només podrà existir 1 vehicle VTC – el que col·loquialment s’ha anomenat la “ràtio 1/30”.
Mentre es desenvolupava la successió de noves i enginyoses exigències legals per tal d’evitar que els vehicles VTC puguin continuar la seva activitat, l’advocat general del Tribunal de Justícia de la Unió Europea va emetre un informe molt dur contra la creació de mesures arbitràries per limitar la competència en els serveis de la mobilitat, en la línia del que ja havia expressat l’Autoritat Catalana de la Competència (ACCO). La regulació dels serveis de mobilitat a Catalunya difícilment podrà seguir essent un monopoli on les alternatives digitals estiguin prohibides sota requisits draconians com una longitud mínima de vehicle inassumible. El xoc de la regulació catalana amb els posicionaments dels tribunals i autoritats reguladores així com també amb la pròpia realitat internacional faran inevitable que algun dia s’hagi de deixar d’atendre a les recurrents amenaces de sembrar el caos als carrers. Així les coses, convindria trencar aquesta dinàmica i aclarir que la bona regulació no pot obeir a cap compte enrere.
