Un dels majors reptes del govern Illa és sense cap dubte desbloquejar la vergonyosa situació de les energies renovables a Catalunya. Fa temps que se’n parla des de tota mena de fòrums amb sensibilitats ben diferents, i és una qüestió que a aquestes altures ha protagonitzat milers de conferències, debats, articles d’opinió, informes i notes de premsa, si bé res de tot això ha servit per avançar. Catalunya segueix essent una de les regions europees més endarrerides en la transició energètica, amb entorn d’un 14% d’electricitat d’origen renovable – per contextualitzar-ho, a Espanya incloent-hi Catalunya és habitual trobar dies en què l’aportació de les renovables al ‘mix’ elèctric sigui sistemàticament de més del 50%, amb alguns pics del 80%.
Evidentment, les xifres espanyoles serien encara més espectaculars si Catalunya no actués en aquest aspecte com un autèntic llast que impedeix que Espanya acabi de brillar en aquest àmbit. Si en lloc de mirar generació elèctrica a partir de fonts renovables observem el consum primari d’energia, les xifres són encara més vergonyoses: en dades del 2022, les últimes disponibles publicades oficialment per la Generalitat, menys del 6% del consum d’energia final provenia de fonts renovables, a causa també dels extraordinaris retards de la nostra nació en el desplegament del cotxe elèctric i la construcció d’una xarxa de punts de recàrrega que en faciliti la implantació. No hi ajuda, certament, que per sol·licitar les ajudes públiques del pla Moves sigui necessari, entre altres qüestions, anar presencialment a una oficina d’entitat bancària perquè signin i segellin el comprovant de pagament del cotxe, no fos cas que algun català tingués la temptació de falsificar el justificant de transferència amb Photoshop… si bé, si passés això, difícilment podria aportar el permís de circulació i la fitxa tècnica del cotxe adquirit. Però els drames burocràtics de la Generalitat donarien per una altra columna.
Tornant a la qüestió de la no-implantació de les energies renovables a Catalunya, el gabinet d’Illa va donar un cop d’efecte la primera setmana del seu mandat anunciant que impulsaria immediatament la construcció d’una petita plataforma de proves per a l’eòlica marina al golf de Roses, amb l’objectiu de recol·lectar dades científiques i objectives que permetin tancar d’una vegada el debat sobre si aquesta activitat seria o no compatible amb els ecosistemes de la zona, actualment basat en conjectures de parts interessades. Aquesta és una solució salomònica que, com no pot sorprendre els qui han anat seguint els desenvolupaments dels darrers anys, evidentment tampoc ha satisfet els grupuscles opositors que estan i seguiran instal·lats en el ‘no a tot’. Divendres al vespre es van aplegar a L’Armentera, que s’ha erigit en la capital NIMBY de les comarques gironines. Entorn d’un centenar d’opositors, uns dos terços dels jubilats que gaudeixen del paisatge de l’Empordà dins la seva agenda de ‘dolce far niente’ i el terç restant integrants d’Unió de Pagesos preocupats per si l’aparició de parcs eòlics i fotovoltaics pot fer que augmenti el lloguer de la seva parcel·la agrícola, de tant en tant no només competiran entre pagesos per la fixació de preus sinó que el cost d’oportunitat de llogar una parcel·la a un pagès serà en alguns casos no dedicar-la a les energies renovables. És evident que ningú dels qui estava assegut a la sala d’actes de l’Ajuntament de L’Armentera tenia cap mena d’interès pels ecosistemes marins, ni per la biodiversitat del Golf de Roses: seria útil començar a anomenar les preocupacions i inquietuds pel seu nom en lloc de vestir-ho tot amb el decorat de l’ecologisme, que a aquestes altures ja és prou evident que no interessa a ningú dels qui es manifesten en contra de la transició energètica a les comarques gironines.
Va atendre els mitjans l’alcaldessa de L’Armentera, la Cèlia, de professió professora d’història i adscrita a Esquerra Republicana. “Es pensen que som tontos”, deia. Certament, no crec que els NIMBYs empordanesos siguin tontos. Potser oportunistes, egoistes que ens arrosseguen a tot el país a encapçalar per darrere els rànquings de desplegament d’energies renovables i condemnant-nos a jugar un paper d’autèntica vergonya aliena en la lluita contra el canvi climàtic. Qui potser som tontos som tota la resta, que contemplem passivament com una alcaldessa que signa i dona suport a autoritzacions o denegacions de projectes d’energies renovables, pretesament des de l’encaix amb el marc legal vigent, pot compatibilitzar aquesta activitat institucional amb ser una autèntica activista antirenovables. Potser és de tontos acceptar que els consistoris de l’Empordà destinin recursos públics dels contribuents a lluitar contra la transició energètica i a frenar els plans que intenta impulsar el mateix govern autonòmic.
Difícilment podrem avançar en la transició energètica a Catalunya, i molt particularment a les comarques gironines, fins que no es comencin a definir unes línies vermelles. Alguns suggeriments per començar: no acceptar que qui ha d’autoritzar determinats projectes pugui alhora ser un activista en contra dels mateixos, perquè això l’inhabilita per fer-ne una anàlisi imparcial. No acceptar que l’ecologisme sigui un decorat rere el qual tothom s’hi pugui amagar, també els pagesos que pateixen per la seva renda o els jubilats que no volen que els modifiquin el paisatge. No resignar-nos a què la llei 11/2017, del Canvi Climàtic, sigui autèntic paper mullat. Ens hi posem?
