Aquesta setmana ha aparegut a la majoria dels mitjans un titular victoriós: la regulació dels lloguers a Catalunya ha aconseguit el seu objectiu de reduir el preu mitjà del lloguer. En realitat aquest titular és una evidència: si es fa una llei que posa un topall al preu, i si aquest topall se situa per sota de la mitjana de preus preexistent al mercat, és obvi que els preus baixaran perquè l’única manera que no fos així, seria que els propietaris desobeïssin massivament aquesta nova llei, cosa que ningú contemplava que passés. Les crítiques o els riscos que s’identificaven entorn d’aquest plantejament no tenien en cap cas a veure amb la possibilitat que els preus acabessin essent iguals o encara més elevats, sinó amb els efectes col·laterals de la llei. Aquest debat s’ha desenvolupat sovint com si es parlés de temes abstractes, eteris, però en realitat obeeix a la més pura lògica: si tinc un hort on planto enciams i la llavor em costa un cèntim, l’aigua cinc cèntims, el meu salari deu cèntims i el transport quatre cèntims, em semblarà una idea interessant vendre aquests enciams per més de vint cèntims cadascun. Evidentment, si apareix algun il·luminat que registra el Decret-Llei pel qual es limita el preu de l’enciam a divuit cèntims, serà l’últim any que sembro llavors perquè tinc altres projectes vitals que no passen per perdre diners amb el cultiu de l’enciam. És possible que, si al poble hi havia deu horts amb plantacions d’enciams, una o dues d’aquestes decideixin tirar endavant el projecte malgrat la pressió sobre el marge, per diverses raons: perquè ja havien comprat les llavors pensant a sembrar-les i ho tiraran endavant a curt termini malgrat no planejar cap altra inversió futura en llavors o bé perquè l’hort va ser una herència i, per tant, els seus costos són zero perquè els va pagar la generació anterior.
El que ens sembla obvi que passaria amb aquests enciams és el que ha passat amb el mercat de l’habitatge de lloguer. Molts dels qui havien comprat un pis per col·locar uns estalvis que estaven agafant pols al compte bancari, amb una petita hipoteca perquè no era suficient amb els estalvis, comptant que la hipoteca es pagués amb els ingressos del lloguer i deixar l’immoble en herència als fills unes dècades més tard, no estan disposats a que aquesta aventura suposi una despesa mensual si el preu del lloguer màxim fixat per llei queda per sota de la quota hipotecària i les despeses com IBI, comunitat de veïns, reparacions, assegurança… La solució és senzillíssima: el que està limitat és el mercat del lloguer, però no el de compravenda, per la qual cosa es posa el cartell d’En Venda al pis i assumpte resolt sense necessitat de suportar cap pèrdua econòmica. Aquestes situacions han estat sovint subjectes a un escrutini moral amb adjectius com “especuladors”, si bé trobo que caldria desenvolupar el fil de pensament pel qual una família de classe mitjana s’ha de trobar empesa a assumir un cost mensual per ajudar a un desconegut, quan hom pot pensar que es paga un nivell d’impostos no precisament discret per donar solució a les necessitats bàsiques dels conciutadans que passen per una situació desafavorida. El problema de fons és que l’estat ha dimitit completament de la tasca d’intentar que la ciutadania tingui un sostre on dormir, i això no és una opinió sinó una realitat evident si analitzem les dades: l’habitatge és l’única partida de despesa pública que ha retrocedit entre 2018 i 2022, mentre que en el mateix període la despesa en pensions ha augmentat en 100.000 milions, la despesa en salut ha augmentat en 50.000 milions, en altres proteccions socials 50.000 milions… fins i tot la partida de cultura ha crescut abans que la d’habitatge. I les administracions han aconseguit desviar l’atenció d’aquesta circumstància fent que els eixos i arguments del debat els dictin organismes clarament instrumentalitzats per partits polítics, com el Sindicat de Llogateres i les seves infinites vinculacions amb els Comuns, sense que els mitjans de comunicació qüestionin si potser hi ha alguna agenda política o algun intent d’espolsar-se responsabilitats més enllà del lloable interès perquè tothom tingui accés a l’habitatge.
Desafiar les lleis de Newton no surt mai bé. Tampoc és una bona idea pretendre ignorar les estudiadíssimes relacions entre oferta, demanda i preu: quan s’intenta fer, passen coses com que el primer mes d’aplicació del topall en preu dels lloguers van desaparèixer del mercat un 14% dels pisos de lloguer a Barcelona, un 16% a Tarragona i un 21% a Girona. La desaparició de gairebé un de cada quatre pisos que estava en lloguer ha contribuït a millorar l’accés a l’habitatge de tots nosaltres, malgrat que els pisos restants estiguin un 3% més barats? Alguns pensen que sí.
