El 17 de gener de 2026, el president dels Estats Units, Donald Trump, va anunciar que imposaria aranzels del 10% a partir de l’1 de febrer, amb la possibilitat d’elevar-los fins al 25% al juny, a Dinamarca, Noruega, Suècia, França, Alemanya, el Regne Unit, els Països Baixos i Finlàndia. El motiu era la seva negativa a donar suport a l’adquisició nord-americana de Groenlàndia, que com és ben sabut el president justifica amb arguments de seguretat nacional. La connexió directa entre una exigència territorial i una amenaça comercial feia difícil interpretar el moviment com una simple discrepància comercial.
Aquest dimecres, però, Trump va anunciar un “marc d’un futur acord” sobre Groenlàndia i va retirar la imminent amenaça aranzelària. Els mercats financers ho van rebre amb alleujament, i diversos líders europeus van parlar obertament de desescalada. Alguns governs, com l’italià i el danès, van acollir amb cautela la pausa en les tensions. El secretari general de l’OTAN va advertir, tanmateix, que “encara queda molta feina per fer”; i des de Groenlàndia s’ha expressat un escepticisme profund davant d’un acord en què el territori afectat semblava haver quedat al marge de les converses.
La retirada de les amenaces no elimina, però, el problema de fons. Durant dies, l’administració nord-americana va utilitzar de manera explícita la política aranzelària com a instrument de pressió per forçar una decisió política aliena a qualsevol negociació comercial ordinària. I això encaixa amb precisió en el supòsit que el dret europeu defineix com a coerció econòmica.
Des del desembre de 2023, la Unió Europea disposa de l’Instrument Anticoerció, que permet reaccionar davant intents de tercers estats de condicionar decisions sobiranes mitjançant mesures que afecten el comerç o la inversió. L’instrument preveu un procediment gradual: examen per part de la Comissió, determinació formal pel Consell, intent de resolució negociada i, només en últim terme, adopció de mesures de resposta proporcionades.
El debat d’aquestes setmanes ha estat rellevant no perquè l’instrument s’hagi activat, sinó perquè, per primera vegada, diversos líders europeus han expressat públicament que estaven disposats a fer-ho. Ministres i caps de govern han deixat clar que la Unió no acceptaria ser sotmesa a xantatge econòmic, fins i tot quan aquest prové d’un aliat estratègic. Aquest canvi de to marca una ruptura amb una diplomàcia basada gairebé exclusivament en declaracions de preocupació i concessions preventives, i reflecteix una comprensió més realista de les noves dinàmiques globals.
Això té un valor polític que va més enllà del cas Groenlàndia. Mostra una Unió Europea més conscient del seu pes econòmic i més disposada a defensar la seva autonomia decisòria. També reforça la credibilitat d’un instrument que, fins ara, existia sobretot sobre el paper. El simple fet que la seva activació fos creïble ha actuat com a mecanisme dissuasiu. Naturalment, cal evitar lectures triomfalistes. Les relacions transatlàntiques continuen essent essencials, i una escalada comercial hauria tingut costos elevats per a ambdues bandes. Però l’episodi deixa una lliçó clara: la fermesa jurídica i la unitat política poden ser compatibles amb la contenció i el diàleg.
En un món on la geoeconomia guanya protagonisme, disposar d’eines és necessari; estar disposat a utilitzar-les, encara més. El cas de Groenlàndia suggereix que la Unió Europea comença, finalment, a entendre totes dues coses. Si aquesta actitud es consolida, l’Instrument Anticoerció pot acabar sent menys un mecanisme reactiu que un element central de la capacitat europea de dissuasió
