En la concentració que el Sindicat de Llogateres va convocar a Barcelona el passat cap de setmana els dirigents d’aquesta associació -que no sindicat, per molt que se n’autoproclamen- van fer una passa més i van demanar a la concurrència indignada que deixara de pagar els lloguers. Pel que es va sentir i el que després van reproduir les xarxes socials els mitjans de comunicació, aquesta primera crida té com a objectius concrets els grans tenidors. Concretament, CaixaBank.
En aquest sentit, la protesta va comptar amb la presència ardida del col·lectiu de vaguistes contra aquesta entitat, que per ara aplega un centenar de llogaters. La seua representant, Àgueda Amestoy, va emfasitzar que la seua ja és “una victòria de l’organització llogatera” i va proclamar que CaixaBank “no veurà ni un duro fins que retirin les demandes d’expulsió i lliurin els pisos a l’Incasòl”.
La catxa té doble fulla. D’una banda, la gran banca -catalana o espanyola- coneix i utilitza els mecanismes legals necessaris per a actuar amb celeritat i contundència davant els impagaments. No es poden arriscar a un efecte dòmino que comporte pèrdues que s’arrosseguen en cadena. Una acció de desobediència massiva -lloguers, préstecs, hipoteques…- tindria uns efectes nefasts per aquestes entitats. Però, de l’altra, també és cert que els bancs eviten tant com poden els conflictes públics. I encara més si els seus inductors els plantegen en nom d’una causa justa i que pot despertar simpatia social.
Encara és massa prompte per determinar l’abast i els efectes de la protesta. També, la resposta de l’entitat afectada. Afirmen els representants del col·lectiu de vaguistes contra CaixaBank que agrupen un centenar d’afectats. Els organitzadors de la concentració de l’avinguda de Maria Cristina de Barcelona van proclamar que havien aplegat 100.000 persones, una xifra que la guàrdia urbana va reduir a 12.000. Els comptes d’aquestes entitats sempre solen ser optimistes i lleugers, contrastats amb la realitat.
En tot cas, queda clar que per al Sindicat de Llogateres els bancs són una peça bàsica en l’entramat maligne de rendistes que, al seu entendre, “per no treballar viuen dels nostres sous”. Al món de la propietat urbana hi ha de tot. Al submón dels lloguers, concretament, conflueixen petits inversors, grans fons d’inversió, entitats bancàries que es venen des d’oficines en desús fins a pisos embargats per hipoteques insatisfetes o per promotors immobiliaris en fallida, fons voltors… Fer servir l’oxímoron per estendard i prendre’n una part pel tot és del tot demagògic. Un “rendista” és un propietari que ha pagat una hipoteca durant anys i que ara el lloga per arredonir-se la pensió de jubilació? Els activistes més alterats consideren que això només és “una petita part” del gran pastís, però els percentatges que addueixen solen fer més trampa que les grans xifres de participants en les seues convocatòries.
El sistema de lliure mercat regulat per les administracions tant com poden pot ser més o menys just. De fet, és injust quan no es capaç d’equilibrar més les rendes i de desplegar una assistència publica que evite situacions de pobresa com les que vivim. Però és exactament aquest sistema el que assisteix, el que finança els equipaments i els serveis públics, el que vehicula el pagament de subsidis i jubilacions des dels impostos fins als beneficiaris.
Un assalt al sistema -un assalt a una de les parts del sistema, com ara les entitats de crèdit- pot tenir repercussions que els seus inductors ni calculen. Quan les entitats patronals xifren les pèrdues que comportaria per a les petites i les mitjanes empreses l’absorció del Banc Sabadell no fan broma. Qui assalta el sistema, ni que siga en un dels seus flancs, ha de saber també a què s’exposa. A què exposa els “rendistes”, sí, però també les rendes més baixes.
