La gran apagada elèctrica de fa dues setmanes va ser el darrer exemple de les conseqüències de la degradació institucional que patim. Ja ha marcat el precedent que en un país europeu, ni els ciutadans ni les empreses poden esperar que el subministrament elèctric estigui garantit. Com en tants altres afers, l’error no és el problema principal, sinó tot el que l’envolta: les condicions que ens hi han portat i la resposta per part dels que, en principi, han de garantir que no es torni a produir. Les nostres institucions es degraden a tal ritme que les expectatives racionals de la societat cada cop inclouen menys garanties. Al final, tot això són «coses que passen».
La resposta a l’apagada, com la de tots els desastres als quals estem acostumats, no ha inclòs la responsabilitat, un concepte fonamental en l’organització social. No hi consta ni la responsabilitat política, ni la responsabilitat tècnica, ni la responsabilitat legal. De fet, no s’han ofert explicacions oficials sobre les causes del problema. Tota la informació que sembla indicar que el sistema va fallar a causa d’una dependència excessiva de l’energia solar i a una manca de fonts que poguessin estabilitzar la xarxa ha vingut de fora l’oficialisme. Sembla que les institucions siguin incapaces de gestionar un procés normal d’avaluació dels fets i això porta a haver de dependre de les declaracions d’experts concrets i del treball de periodistes i aficionats per arreplegar totes les peces del trencaclosques de forma independent.
La manca de responsabilitat acompanya totes les grans mancances de l’Estat. Per exemple, els retards crònics en els processos judicials, els sobrecostos gegantins en la construcció d’infraestructures, la caiguda en picat dels estàndards educatius o la discriminació permanent dels pacients catalans dins sistema de salut. La realitat és que en molts casos és un problema veritiablement sistèmic, no pas d’ètica personal. Sovint, la degradació institucional fa que no hi hagi cap persona dins de l’organigrama que sigui el responsable final d’aquella qüestió. La mateixa estructura de l’administració fa que una mateixa responsabilitat sigui compartida per diferents càrrecs i que una part, si no la totalitat, necessitin l’aprovació d’altres branques i oficines per dur a terme les accions necessàries.
La responsabilitat és un aspecte clau, però no és suficient per garantir-ne el bon funcionament. Una altra condició necessària és que els millors de cada societat surin fins als llocs de responsabilitat, en proporció al seu talent. Ara mateix, el destí laboral dels nostres joves més ben preparats no és l’administració, sinó l’estranger. Cada any, la crema de les promocions universitàries és xuclada nord enllà pel diferencial salarial que imposa als joves la tria entre un nivell de vida mediterrani i un de continental. Entre aquells que decideixen quedar-se, una part troba que l’administració és una alternativa prou atractiva, però una carrera política, no. El nivell dels càrrecs electes se’n veu ressentit, i això fa que la professió política encara sigui una opció menys desitjable pels que volen envoltar de gent amb talent i formar equips capaços d’aconseguir grans èxits.
Algunes veus, sobretot anys enrere, demanaven una professionalització de la funció pública per adreçar aquest problema. Potser frenaria la velocitat de la degradació, però els exemples internacionals ens mostren que no n’és cap garantia. Al Regne Unit, conegut en el passat per la bona qualitat dels seus funcionaris, la dinàmica de degradació és encara més accelerada, atès que el diferencial entre el salari privat i el públic és més ample. Malauradament, aquests problemes tan profunds requereixen unes reformes i uns canvis culturals que s’ajustin a la magnitud de les mancances.
