Segons les dades de l’IDESCAT, l’any 2021 l’esperança de vida en néixer a Catalunya és de 84 anys. Així, durant la segona meitat del segle XX, hem aconseguit de forma col·lectiva arribar a les cotes de longevitat més elevades del món. Això, donades les condicions materials i de cures adequades, pot contribuir a disposar de més temps per a les activitats que ens agraden i aportar nous coneixements a les noves generacions pels problemes socials i econòmics que hem d’afrontar. Ens podem sentir orgullosos, sigui quina sigui la nostra contribució: promovent una alimentació adequada a la nostra família, amics o comunitat, investigant noves solucions per a curar malalties, finançant amb impostos un sistema de salut universal, etc. Ara bé, el nostre major repte ara és aconseguir construir societats capaces de proveir una quantitat suficient de cures per a totes les persones que les necessiten, inclosa aquí una llar digna en un entorn natural estable i segur.
Malauradament, el nostre sistema econòmic no està construït per això. Les economies modernes, com la catalana, basen els seus objectius prioritaris en la generació de riquesa i no de cures. La prioritat és produir i després ja atendrem les necessitats de cures, una vegada el primer objectiu està satisfet. Això provoca prioritzar l’expansió material i d’usos del temps sense avaluar la qualitat afegida a les nostres vides. El que tenim al final és un sistema incapaç de regular-se a si mateix per a garantir la seva sostenibilitat, tant social com natural, explotant de forma ràpida els cossos humans que proveeixen cures, amb feines altament precàries que vol fer poca gent; deixant a moltes persones, després de la seva activitat laboral, que necessiten cures sense atenció i soles, malgrat el seu potencial; i esgotant els recursos naturals imprescindibles per l’activitat humana, inclosa aquí l’emissió excessiva d’emissions d’efecte hivernacle que produiran desastres climàtics severs i cars de solucionar. Segons estimacions recents, un increment d’1ºC en la temperatura mitjana global portaria a una reducció del 12% del PIB global. L’any passat ja podríem haver superat l’1,5ºC.
És imperatiu passar a economies que, a banda de la producció de béns i serveis, comencin a prioritzar – també – les cures a les persones i al planeta. És un repte que cau en l’àmbit de l’organització social i de la política (amb “p” minúscula), i no depèn dels límits naturals o físics del món. Som capaços de construir comunitats que posin un major nombre de recursos al sosteniment de vides dignes de viure, reduint aquelles necessitats dependents de la nostra renda i els mercats. La construcció de comunitats i municipis cuidadors és totalment viable amb l’existència de mercats utilitzats per a la inversió tecnològica forta en àrees vitals per a la societat, crear feines d’alta productivitat amb bones condicions, i generar certa competició per a reforçar la innovació, les idees i el talent. La qüestió principal aquí és començar a crear societats que generin oportunitats i llibertat, en lloc d’escassetat i limitacions.
Per a assolir això, primer de tot cal avançar en la construcció i renovació de comunitats, destruint les barreres que impossibiliten les xarxes de suport mutu entre persones en moments de necessitat, com es va produir durant el confinament per la Covid-19. Aquí una qüestió imprescindible és el temps i les infraestructures adequades. Una menor centralitat a les feines remunerades i una major capacitat dels nostres sistemes de comunicació (com les xarxes socials) i dels barris on vivim per detectar i senyalar les necessitats. Ha de ser senzill i còmode poder donar resposta a qui necessita de la nostra ajuda, amb el mínim d’intermediaris possibles més enllà de tasques de coordinació imprescindibles.
Segon, cal reduir la intensitat energètica dels nostres àmbits de vida, reduint les esferes de consum de recursos per a poder eixamplar aquelles activitats de lleure que suposen alhora construir comunitat i regenerar els nostres espais naturals. A Catalunya, per sort, tenim una gran tradició en la generació d’activitats populars que reforcen els lligams socials mentre es minimitzen els recursos utilitzats. Avançar en una millor connectivitat i una major disponibilitat d’espais públics per aquestes activitats és imprescindible.
Per últim, cal la creació de llars segures on la vida sigui sostenible, amb suficients cases/pisos per viure-hi en comunitat a un preu assequible perquè tothom pugui desenvolupar una vida plena. Aquí és fonamental que les polítiques públiques proveeixin tots els serveis imprescindibles, passant per subministraments energètics, llum, barris nets i, sobretot, serveis públics territorialitzats que donin assistència a tothom qui ho necessiti, inclosos serveis d’atenció de cures i sanitaris. Un ideal seria una gestió més comunitària dels serveis públics actuals, un camí que serà lent però imprescindible per fer els serveis més democràtics, accessibles, eficients i democràtics.
Són múltiples les formes i estratègies per avançar cap a una economia més cuidadora i regenerativa, que no només ens allargui la vida, sinó també que ens permeti viure-la dignament, en comunitat i amb llibertat. Aquí només he posat alguns exemples. Però per aconseguir-ho, cal que tots els sectors i generacions s’impliquin.
