En els darrers vuit anys he treballat de prop amb iniciatives socials i administracions públiques, i he pogut investigar sobre els límits i possibilitats del nostre sistema públic a l’hora d’abordar una millora dels serveis a les persones. D’entre les nombroses experiències que he conegut, n’hi ha dues de dues dones que encara avui em ressonen, i crec que són molt bon exemple de les frustracions que viuen les iniciatives socials per poder ser protagonistes en el sistema de provisió públic.
Per un cantó, tenim l’experiència d’una treballadora del sector de les cures a gent gran. És membre d’una de les múltiples associacions de dones migrades que treballen en el sector i que lluiten per un reconeixement social de la seva feina, inclosa una millora de les seves condicions de vida i laborals. Dones amb una llarga experiència en un sector altament precari i poc valorat socialment que, mitjançant l’acció col·lectiva, han aconseguit crear una comunitat capaç de compartir experiències, generar suport mutu i treballar per millorar la qualitat dels serveis en el sector.
Aquesta treballadora explicava les dificultats que la seva associació havia de fer front per accedir a la contractació pública i la provisió de serveis de cures. Amb jornades laborals llargues i pocs recursos financers i socials, no podien competir contra les grans entitats del tercer sector i multinacionals, amb una llarga experiència en licitacions, gestió de recursos i amb solvència financera. Són múltiples les seves idees i propostes per crear espais de cura de bona qualitat amb una perspectiva comunitària. No obstant això, no tenen capacitat de materialitzar-les, no només per les exigències administratives de l’administració pública, sinó també perquè aquesta prioritza l’externalització de serveis de gran grandària, als quals només poden accedir les grans entitats i empreses.
Per l’altre cantó, tenim l’experiència d’una treballadora del sector de la salut que fa dècades que s’especialitza en tècniques d’avortament, gestiona una clínica petita per atendre les dones, i ha estat un actiu imprescindible per avançar cap a unes polítiques públiques que s’apropin a garantir un avortament lliure i segur per les dones. Ella explicava com la seva clínica, pionera en aquest sector, tenia dificultats administratives i burocràtiques per poder licitar en el pressupost públic de la Generalitat per atendre avortaments. Malgrat ser la persona que havia contribuït al contingut dels plecs tècnics, es veia sobrepassada per les exigències administratives i la competició de les grans clíniques, les quals tenien facilitat per oferir preus més baixos i complir formalment amb els plecs tècnics i administratius.
Crec que aquestes experiències de dues persones amb una gran energia i iniciativa, però frustrades davant el funcionament de l’administració, indiquen dos problemes greus de les externalitzacions en els serveis a les persones.
Primer, la contractació pública té un biaix cap a afavorir les grans burocràcies privades, tant amb ànim de lucre com sense. En el procés d’externalització de serveis a les persones públics, l’eficiència en la gestió de grans serveis predomina sobre les polítiques enfocades a treballar amb proveïdors que garanteixin qualitat des de la proximitat i el territori. Així, en els serveis a les persones en l’àmbit de les cures, es facilita la mercantilització i burocratització en contra de les iniciatives comunitàries i socials. A més, una realitat diària és que l’administració té dificultats per controlar la qualitat dels actors que entren al sector públic per un interès netament econòmic.
Segon, la feina de caràcter més activista per part de les iniciatives socials i comunitàries al final només es pot quedar amb això, en activisme, sent incapaces de poder sostenir financerament les seves iniciatives i viure tranquil·lament sota una col·laboració pública (el que sí que fan múltiples grans empreses). Mentre que podem considerar un èxit social que les seves innovacions millorin el funcionament dels serveis públics, hem d’entendre també el fracàs que suposa no poder garantir a les seves protagonistes un futur en el sector, tant per elles com per a mantenir un teixit social viu i actiu.
En definitiva, considero una perversió estar expulsant de les nostres institucions les iniciatives socials que donen sentit a la funció pública, i més quan les seves innovacions poden servir al benefici de les grans burocràcies i empreses que sempre guanyen. Des d’Espai Zero Vuit estem intentat aportar solucions per avançar cap a formes de gestió diferents. En tot cas, una cosa és clara: la contractació pública no és per tothom.
