Com a resposta a la crisi d’habitatge, sovint es destaca la necessitat d’expandir el mercat d’habitatge públic i públic-comunitari. Tanmateix, tant els governs com les iniciatives socials, incloses les cooperatives d’habitatge, enfronten dificultats significatives per obtenir finançament. Considero que el Banc Central Europeu, com a institució pública, ha de donar resposta a aquest repte. Aquest suport no només seria un benefici social; també és necessari recordar que el BCE ja ha prestat ajuda similar, però dirigida a la gran banca i els fons d’inversió, els quals han contribuït a la inflació dels preus i l’increment de les desigualtats en el mercat de l’habitatge. A més, aquesta intervenció és essencial per complir amb el seu mandat de garantir l’estabilitat de preus i la estabilitat financera. Anem per parts.
Primer de tot, la política monetària del BCE no es limitat només a la variació del tipus d’interès oficial i altres eines que manipulen de forma indirecta el cost del crèdit. Els bancs centrals tenen a la seva disposició altres eines, més heterodoxes, què no sempre estan al debat públic. De fet, el BCE ha aplicat programes molt heterodoxes d’un impacte immens en el mercat immobiliari i financer. A partir de 2014 el BCE va iniciar el programa de compra d’actius, amb una compra mensual de 60.000 milions d’euros mensuals. Com a part del paquet de mesures de flexibilització quantitativa (Quantitative Easing en anglès), aquest programa de compra d’actius es va centrar en actius financers d’actors privats amb un venciment més enllà del curt termini, amb una especial atenció al deute sobirà dels estats membres de la Eurozona. Així, el BCE passava de tenir en el seu balanç 143.000 milions d’euros d’actius de residents europeus el 2007, a 2,9 bilions d’euros l’any 2019. Es produirà un nou impuls a aquesta política amb la Covid-19, arribant als 4,9 bilions d’euros l’any 2021, per a començar posteriorment un procés de venta d’aquests actius.
Aquestes polítiques de flexibilització quantitativa se suposava tindrien un impacte directe en l’augment dels preus dels actius de les persones i corporacions, i per tant, a partir d’un augment de la riquesa d’aquestes, se suposava que tindria un efecte en la despesa, la demanda agregada y el creixement econòmic. No obstant, un dels principals efectes va ser l’augment de les compres en actius immobiliaris i mercats financers, incloent-hi processos importants de d’adquisició i fusió (merge and acquisition) i de re-compra de les pròpies accions de les empreses. Així, en comptes de l’economia del degoteig (trickle down economics), on els diners havien d’anar a l’economia real, els diners van facilitar processos de concentració econòmica i financera i una inflació dels actius, inclosos els immobiliaris. És a dir, diners gratis per facilitar l’augment del poder econòmic dels actors més importants del sector immobiliari. No cal esmentar els beneficis mil milionaris que entitats financeres, inclosos bancs tradicionals i fons d’inversió, han fet en aquest procés.
Existeixen formes alternatives de finançament que podria posar en marxa el BCE per a beneficiar directament la construcció d’habitatge públic i públic-comunitari. Una proposta que s’ha avançat en els últims temps, com pot ser per institucions com Positive Money, és la generació de diners com una mesura fiscal directe, en comptes del procés indirecte a través d’institucions financeres que es va realitzar després de la crisi de 2008. S’ha nombrat aquesta política com la Creació de Diners Sobirana, diferent a la flexibilització quantitativa. A través d’aquesta eina, es buscaria reduir els deutes privats i expandir la creació de béns públics, com és l’habitatge, al mateix temps que això permet que els recursos privats vagin destinats al consum d’altres béns i serveis essencials. Com es menciona en l’informe, per evitar el risc inflacionari d’aquesta creació de diners, el sistema de governança d’aquesta eina deuria de basar-se en l’assoliment d’uns objectius concrets escollits democràticament a assolir per un comitè de la mateixa autoritat monetària.
Una altra eina a l’abast del Banc Central Europeu és la de la creació d’un euro digital capaç d’arribar directament a les persones, minimitzant la necessitat d’intermediaris financers. Ara mateix, la realitat és que es vol que sigui un sistema de pagament més que d’inversió. Es crearà limitant el nombre d’euros digitals que es podran tenir, preservant així la funció d’intermediaris dels bancs comercials. Els comerciants no podran tenir-ne cap. A més, els euros digitals no obtindrien cap interès. Però s’obre una porta interessant a un finançament directe a les llars per a l’accés a crèdit. Evitar la banca com a entitat intermediària podria facilitar la concessió de crèdit per iniciatives públic-comunitàries d’habitatge d’utilitat pública, com a màxim utilitzant les administracions públiques com a supervisores dels projectes d’habitatge. Sota un marc legal europeu, les persones es podrien fer sòcies de cooperatives d’habitatge reconegudes per les institucions bancàries i atorgar finançament a les persones individuals participants de projectes cooperatius per a que vagi a la construcció o rehabilitació de l’habitatge existent.
Per últim, cal repetir que avançar en aquesta línia de recolzament a desmercantilitzar l’habitatge suposaria complir els mandats del BCE. Degut a l’estreta relació entre la inestabilitat financera i el sector immobiliari mercantil, l’objectiu d’augmentar el parc públic i públic-comunitari d’habitatge compliria de forma directe l’objectiu d’estabilitat financera que tenen els bancs centrals, a part de l’objectiu d’estabilitat de preus. Mitjançant una reducció del paper de la propietat privada i del mercat d'hipoteques, l’habitatge deixaria de ser un producte per a l’especulació i enriquiment per convertir-se en un bé social i de refugi, a la vegada que la inversió privada podria anar destinada a altres usos necessaris per a la transició energètica i digital. Així, en comptes d’una generació de diners que va destinada a la propietat immobiliària i l’especulació financera, la generació de diners aniria a l'economia real.
