L’Europa occidental travessa una important crisi on es disputen dos models econòmics contradictoris: l’Europa social i l’Europa del capital. Per una banda tenim l’Europa dels pobles, una Europa encara en estat embrionari que busca construir una Unió de caràcter internacionalista, que es mou cap a l’eixamplament dels drets socials, de la solidaritat entre nacions, de defensa de drets fonamentals i de construcció del bé comú i suport mutu. És la que entén que per avançar en la llibertat cal posar els mercats a disposició de la societat i no a la inversa, i que protegeix la ciutadania davant els intents dels poders locals d’utilitzar l’Estat com a eina per satisfer interessos privats. Aquesta vessant l’hem vist durant i després de la Covid-19, quan es van eliminar regles arbitràries de dèficit i deute públic i es va activar la maquinària institucional per mancomunar béns i poder adquirir recursos sanitaris vitals i facilitar inversions estratègiques clau per a l’economia, els sistemes de cura i la transició energètica. De la mateixa manera, amb la invasió de Putin a Ucraïna, s’ha observat una gran solidaritat per acollir a la població refugiada.
Per l’altra banda, ens trobem amb l’Europa del capital, actualment en la seva versió financiaritzada. És la visió que domina bona part de les polítiques de la Unió Europea, institució dissenyada a favor dels interessos corporativistes i d’elits econòmiques, desitjoses de poder escapar de l’escrutini públic de la comunitat per a avassallar el seu capital -extremadament mòbil i flexible- a les necessitats dels mercats internacionals. L’entramat burocràtic de la UE és vist com un lloc on fer pressió per establir col·laboracions público-privades, però on qui pren la major part del risc és l’administració pública. La generació d’inversió i planificació pública, inclosa una política industrial amb un rol públic important, és vista amb recel, sobretot si competeix amb la inversió privada. D’aquesta manera, s’utilitzen regles fiscals arbitràries per imposar condicions d’austeritat a les iniciatives públiques o, mentre el capital es mou lliurament, es manté en situació irregular la població migrant del Sud Global per accedir a mà d’obra informal ibarata.
El problema principal és que la voluntat d’imposar una Europa del capital és fruit de la miopia que tenen alguns sectors socials. Primer de tot, una miopia al mirar al passat. Per a crear l’Europa del capital primer es vanecessitar generar la idea de la possibilitat de tenir una Europa social. La tradició de l’Estat del Benestar keynesià post 1945 d’una majoria de països europeus va ser un pilar fonamental en la construcció de l’imaginari de la col·lectivitat europea i un component cultural central en l’entesa entre pobles. La població és encara conscient que dins del capitalisme, per evitar l’augment dels feixismes i la guerra entre pobles, cal un sector públic capaç d’estabilitzar l’economia en temps de crisi, que vigili que no es disparin les desigualtats i que apliqui correctius davant dels intents de concentració de poder econòmic en poques mans. I després, una miopia al mirar al futur, al no entendre que la crisi ecològica i energètica no es podrà resoldre a través dels mercats, els quals s’han vist incapaços d’internalitzar els costos de les emissions de CO2, ni fer-ho sense una aplicació efectiva de criteris de justícia social en la transició.
Malauradament, malgrat els avenços després de la Covid-19 i comprovar que sense imposar polítiques d’austeritat es pot avançar en economies i societats fortes, l’Europadel capital es troba molt viva. Aviat tornarem a la imposició d’unes regles fiscals europees arbitràries itotalment inadequades per fer front els reptes climàtics i socials. I el pitjor és que les polítiques d’austeritat no són efectives per a la sostenibilitat del mateix deute i tenen una relació directe en l’agument del suport als partits d’extrema dreta. Davant una política industrial intervencionsta i autocràtica de la Xina o la despesa pública massiva d’EUA en subvencions, Europa fomenta molt més tímidament la inversió pública i la privada, mantenint la deslocalització de sectors claus per a la transició ecosocial mentre que els mercats financers condemnen regions senceres a especialitzar-se en turisme, totxo i especulació. Dissortadament, certs sectors socials només fan una crida a la inversió i protagonisme de l’Estat quan es tracta de despesa militar. A cert liberalisme li cal una amenaça militar externa per a activar la maquinària estatal. Seria desitjable que aquestes tendències planificadores les apliquessin en la construcció de l’Europa social, en l’avançament de drets i llibertats dins una societat sostenible en termes socials i ecològics. Per tot plegat, el pròxim 9 de juny ens hi juguem molt en les eleccions europees, cal frenar l’extrema dreta i construir l’Europa social i de la llibertat.
