Abans d’aquest agost passat es va obrir pas entre l’opinió documentada i experta que a la tornada de les vacances esclataria una crisi d’abast geogràfic semblava que general i de conseqüències nefastes per a l’economia global. La causa? Una sèrie de factors coincidents i encadenats que anaven des de les conclusions del darrer congrés del Partit Comunista Xinès fins al preu dels carburants fòssils, passant, de manera inevitable, per la guerra a Ucraïna.
No era aquesta una alarma catastrofista més, sinó que es basava en unes constatacions palpables i semblava que incontestables. Poques veus es van alçar per rebatre la tesi. Potser cada vegada serà més difícil matisar sentències d’aquesta mena perquè les etiquetes “neoliberal” i “negacionista” condicionen les reflexions en una societat en què les discrepàncies es paguen socialment molt cares.
Però ha passat el setembre -el mes negre en què tot s’havia de conjuminar per portar-nos al desastre anunciat- i els indicadors econòmics semblen apuntar cap a una altra direcció. La recessió encara no s’ha concretat, encara que el cost de la vida no s’ha estabilitzat per permetre declarar l’alarma com a falsa. En tot cas, “la gran recessió” haurà d’esperar una vegada més. Mentrestant, les mesures que la comissió europea i, en el nostre cas, el govern espanyol han desplegat per evitar que, per exemple, el preu de l’electricitat destrosse més les economies familiars i empresarials, n’han pal·liat els efectes més dramàtics almenys de moment.
Les causes estructurals que mouen a l’alerta òbviament es mantenen. Hi ha, és cert, la determinació dels països productors de petroli a no abaixar els preus del cru. Hi ha, també, l’encariment del transport marítim internacional, que no ha tornat als preus anteriors a la pandèmia. Hi ha la crisi climàtica, que les grans decisions dels fòrums internacionals no alenteix, per manca de determinació, sobretot, de les grans economies i de les que en ràpid procés de creixement no renuncien a la quota de contaminació que consideren legítima. Hi ha, a Europa, la realitat fràgil i decadent d’unes economies postopulentes condicionades pel nivell de vida i pel benestar social irrenunciable per a aquestes poblacions.
Tot això és cert i moltes d’aquestes circumstàncies permeten de parlar d’una crisi estructural que ens marca el nivell de vida i que permet, en aquesta part del món, sentenciar que les noves generacions ni tindran les oportunitats ni la qualitat de vida de què van gaudir les immediatament -atenció, immediatament!- anteriors.
Potser la gran recessió anunciada no serà tan gran i ens arribarà més escalonada, o potser senzillament els càlculs han estat, una vegada més, exagerats.
Hi ha una intel·lectualitat amb unes idees dominants que anuncien que els gran drames que ens esperen són el resultat -com a l’Edat Mitjana- dels nostres pecats consumistes i capitalistes. De vegades sembla que, més que la prevenció, allò que els mou és el desig. I ja se sap les conseqüències de confondre la realitat amb les pròpies doctrines. En tot cas, només caldria demanar que els economistes més seriosos sospesen més les seues afirmacions i que, en darrer terme, els més lúcids mantinguen el nivell de dubte, de sa escepticisme, que corregeix les profecies interessades o desbocades.
