Poques qüestions generen menys controvèrsia que l’acceptació que vivim un període de crisi climàtica que exigeix una reducció significativa de les emissions de CO₂ i consum de materials de la nostra societat. Tot i això, hi ha dues posicions contraposades amb relació a com executar aquesta reducció de la petjada ambiental de l’activitat humana: una escola de pensament que considera que l’única solució és decréixer en el sentit econòmic, és a dir, empetitir les nostres economies i conseqüentment empobrir-nos; i un segon corrent ideològic que considera que es pot decréixer en la petjada ambiental de la nostra activitat alhora que creixem econòmicament. És compatible el creixement econòmic amb un menor consum de materials i menor generació d’emissions a l’atmosfera?
L’agència estadística europea Eurostat ha publicat aquest mes d’agost les xifres actualitzades sobre creixement econòmic i producció de gasos d’efecte hivernacle (GEH) dels països membres de la Unió Europea. Són dades esperançadores: 21 països membre de la UE van disminuir la producció de GEH en termes interanuals, dels quals 15 també van registrar creixement econòmic, és a dir, un 71% dels països europeus que van reduir les seves emissions ho van fer sense impactar negativament les seves economies. De fet, la mitjana de la UE és d’una reducció interanual d’entorn d’un 3% en generació d’emissions de GEH mentre que la mitjana europea de creixement econòmic interanual és una xifra superior a l’1%. Destaquen casos com el de Bulgària, que ha reduït més d’un 15% les seves emissions de GEH en un any mentre que la seva economia ha crescut un 2,28%, o el cas de Xipre, que ha aconseguit eliminar un 8% de les emissions al llarg del darrer any alhora que ha augmentat el PIB en un 3,4%.
Espanya se situa en una posició respectable en aquest àmbit, assolint una disminució de les emissions d’un 1,86% respecte a l’any passat i un creixement del PIB del 4,16% – de fet, Espanya és el país que més creixement interanual de PIB publica en aquesta sèrie de dades. A més, la disminució d’emissions és transversal: les emissions van disminuir en cinc dels nou sectors econòmics recollits a la Nomenclatura Estadística d’Activitats Econòmiques de la Comunitat Europea (NACE), i destaca el cas del sector de “subministrament d’electricitat i gas”, que va baixar un 12,3%.
Si ens fixem en l’ús de materials, la taxa de circularitat ha augmentat un 8% de mitjana a la Unió Europea els darrers anys. Si bé el camí per recórrer és llarg i aquesta millora és insuficient, de nou ens serveix per trencar el mite que no es pot deslligar el creixement de PIB d’un major ús de matèries primeres – aquest desacoblament ja s’ha produït a la Unió Europea, i projectes legislatius com la “Critical Raw Materials Act” (directiva europea de matèries primeres crítiques) han de contribuir a minimitzar significativament l’ús d’elements amb impacte ambiental i social elevat, com el liti – substituït ja en alguns casos per sodi per a la fabricació de bateries.
Tornant a la pregunta anterior, les dades ens demostren que sí: és possible créixer i decréixer alhora; compatibilitzar el creixement econòmic amb una menor generació d’emissions a l’atmosfera i menor consum de materials. No només és preferible sinó que és imprescindible: la via oposada, la de l’empobriment col·lectiu, eixugarà els recursos disponibles per continuar avançant en el camí de la substitució de combustibles fòssils per fonts renovables, adopció de la mobilitat sostenible i canvis en els processos industrials per fer-los més sostenibles. La posició d’Espanya, i per extrapolació, de Catalunya, és esperançadora: liderant l’augment interanual de PIB amb una de les millors dades de reducció d’emissions. No hi ha raons que justifiquin apostar per l’alternativa destructiva de frenar l’economia, amb el risc que la pobresa generada resulti encara més nociva per la transició climàtica en frenar tots els possibles projectes d’innovació tecnològica orientats a minvar la petjada ambiental de l’activitat humana.
