La paraula més repetida avui entre els analistes econòmics és “incertesa”. Efectivament, hi ha molts interrogants que poden fer que l’econòmica resisteixi o, pel contrari, acabi caient en una recessió més o menys intensa. El principal és la guerra d’Ucraïna i, en conseqüència, l’evolució dels preus energètics i de la inflació. Però la incertesa no és superior a la que vam viure durant la crisi de la Covid o el 2012 quan l’euro va estar en risc de desintegració. El més important per contribuir a reduir la incertesa dels agents econòmics (que són els potencials consumidors i inversors) és, primer, fer un bon diagnòstic de la crisi i, segon, aplicar les polítiques públiques adequades.
El diagnòstic, explicat de manera molt simple, és que el país s’ha empobrit com a conseqüència de la intensa pujada dels preus de les importacions de productes energètics i matèries primeres. Això afecta a la nostra capacitat de compra i d’inversió i, en conseqüència, frena el creixement econòmic.
Les polítiques públiques per evitar l’enquistament de la inflació en taxes elevades poden ser internes (com evitar l’espiral preus-salaris) o externes (com moderar la demanda agregada amb la política monetària). Si ens centrem en les mesures de caire intern, existeix un ampli consens entre els economistes sobre la necessitat d’arribar a un pacte de rendes, que no vol dir altra cosa que repartir-nos el cost de l’empobriment del país entre empreses, treballadors i sector públic. Els beneficis d’aquesta política són evidents. Si els salaris dels treballadors augmentessin d’acord amb la inflació o les empreses repercutissin completament l’increment dels costos sobre els preus finals, es provocaria una espiral inflacionista que acabaria perjudicant tant a uns com a altres i que a mitjà termini ens faria perdre competitivitat exterior i augmentar el dèficit exterior.
Un indicador que ens pot ajudar a interpretar com s’estan repartint els costos d’aquesta crisi és el deflactor del PIB, que mesura l’encariment dels béns i serveis produïts a Catalunya però no inclou l’efecte dels preus de les importacions. El deflactor del PIB mostra un creixement més moderat que l’IPC, i això indica que la translació de l’augment de costos (energètics i matèries primeres) als preus finals encara és continguda. El segon trimestre del 2022 aquest indicador creixia a un ritme del 2,2% interanual a Catalunya, mentre que la inflació del mateix trimestre va ser un 8,6%. Quan s’analitza la contribució dels excedents empresarials i de la remuneració dels assalariats al creixement del deflactor del PIB s’observa que els dos registren increments inferiors a l’IPC, el que vol dir que els costos s’estan repartint entre empreses (amb una reducció dels marges) i treballadors (a través d’una pèrdua de poder adquisitiu).
Semblaria que està havent un pacte de rendes “implícit” de repartiment dels costos de la crisi energètica entre empreses i treballadors. Però quedaria una altra part de l’economia per analitzar: el sector públic. A Catalunya hi ha 442 mil empleats públics, que són el 15% de l’ocupació assalariada total. Aquest grup de treballadors ha tingut un increment salarial del 3,5% el 2022 (i podria arribar també al 3,5% el 2023) i, a la vegada, s’ha aprovat una reducció de la jornada laboral de 37,5 a 35 hores setmanals. Per tant, l’augment salarial per hora treballada teòric seria del 10,2%, força superior al registrat en el sector privat. Un increment que, per altra banda, no estaria reflectint una millora en la seva productivitat. La productivitat per hora treballada al sector públic és de 34 euros enfront als 43 euros al sector privat (dades per a l’economia espanyola). És cert que determinades professions no es poden comparar en aquests termes (funcionaris de justícia, professionals sanitaris i professorat) però sí que es podria comparar perfectament la part de gestió i administració pública, que representa al voltant del 15% de l’ocupació publica.
Només faltaria per analitzar la contribució implícita dels pensionistes al pacte de rendes. Les pensions s’actualitzaran un 8,5% el 2022, tal com marca la llei. És cert que un increment de les pensions no pressiona els costos de producció a l’alça ni contribueix a l’espiral preus-salaris. Però, en termes d’equitat, podria ser una mesura qüestionable al no segregar per trams de renda. Diferents think tanks, com Fedea o EsadeEcPol, han presentat propostes de revalorització de les pensions per trams en funció de la quantia de la pensió, a aplicar excepcionalment el 2023. D’aquesta manera, augmentaria el paper redistributiu de la mesura, reduiria el seu cost econòmic, concentraria els recursos fiscals escassos en els pensionistes més necessitats i les pensions més altes participarien del pacte de rendes. La innovació també ha arribat al disseny de les polítiques públiques, i cal prendre nota.
