Els darrers dies estem assistint a un escandalós degoteig de càrrecs vinculats al Govern central o a empreses públiques de l’entorn enxampats en situacions que fan tota la pinta de tractar-se de casos de corrupció. A priori semblen qüestions relativament inconnexes: des del qüestionable rescat de la línia veneçolana Plus Ultra per part de la SEPI – Sociedad Española de Participaciones Industriales –, amb escenes kafkianes com el desembarcament de la vicepresidenta Delcy Rodríguez a l’aeroport de Barajas amb desenes de maletes idèntiques que suposadament contenien lingots d’or, fins a la reiterada participació de l’empresa Servinabar en forma d’Unió Temporal d’Empreses (UTE) juntament amb Acciona a licitacions d’obres públiques, ocultant l’evident incompatibilitat i conflicte d’interessos originats en la participació majoritària de Santos Cerdán a l’accionariat de l’esmentada empresa. Aquests casos complementen els ja més antics escàndols de la compravenda de mascaretes durant la pandèmia per part de persones vinculades a Ábalos, que es van adjudicar a concursos públics a preus molt superiors al de cost i es van repartir posteriorment les plusvàlues, o l’anomenat “cas dels hidrocarburs”: un entramat que, amb una operativa sofisticada, aconseguia evadir el pagament d’impostos vinculats a combustibles fòssils que posteriorment es venien a preus de mercat, generant uns beneficis atípicament elevats pel fet de no haver estat subjectes a la mateixa càrrega fiscal que els seus competidors.
Les institucions que apareixen als titulars de premsa són del tot diverses: ministeris, Correus, la SEPI, Enusa – l’empresa pública que s’ocupa de la gestió i transport de l’urani de les centrals nuclears – o Mercasa – la societat que coordina arreu de l’estat espanyol els centres de distribució d’aliments frescos com Mercabarna. Es mencionen tota mena de tipologies de procediment que haurien estat corrompudes d’una manera o una altra: concursos públics licitats per la porta del darrere a amics i coneguts, blanqueig de diners i d’or a través de participacions públiques al capital d’empreses o, fins i tot, venda irregular de patrimoni públic (en el cas concret de Cofivacasa, una societat que administra la liquidació d’empreses públiques com per exemple Rumasa després de ser expropiada per l’Estat). Per tant, no sembla que es tracti d’una esquerda puntual a un procediment administratiu concret per part d’un grup acotat d’espavilats amb pocs escrúpols, sinó del col·lapse de tot el sistema, ple de forats per on diversos organismes públics han vulnerat qualsevol mena de procediment per acabar corrompent-lo.
Aquesta situació desperta un evident i enorme contrast respecte de les experiències que tots nosaltres hem viscut com a ciutadans o com a empreses en el marc de la pretesa pulcritud dels processos administratius. Em refereixo a la gimcana de comprovants bancaris, informes justificatius, auditories, fulls d’Excel i pressupostos alternatius que cal superar per qüestions tan mundanes com obtenir l’ajut del Pla Moves en la compra d’un vehicle elèctric, o la instal·lació de panells solars a casa, o ajuts d’emergència davant d’eventualitats com la Covid, que va provocar que tot el sector de la restauració i l’oci patís un tancament forçat. La sospita se serveix sola: és possible que, malgrat l’enorme complexitat i profusió dels controls que s’han anat acumulant al llarg del temps i que tots patim, aquests no siguin útils per evitar ‘de facto’ un nivell de corrupció elevat?
Aquesta reflexió ens porta cap a una altra, més pròpia del que hauria de ser una cultura de l’avaluació de polítiques públiques i procediments administratius pròpia de les societats avançades i sanes: el cost i fricció dels controls que hem implementat per evitar la corrupció compensa el benefici generat, és a dir, la corrupció evitada? Tenim un important número de funcionaris públics revisant enormes expedients engreixats per la documentació acreditativa de complir escrupolosament els procediments establerts. A l’altra banda, tenim departaments sencers a les empreses privades omplint informes, fulls d’Excel i fent fotocòpies de factures per nodrir aquests requeriments públics. Sabem el cost: segons un estudi de l’Instituto Juan de Mariana, l’excés regulatori – és a dir, el nivell actual de procediments administratius respecte del que es podria considerar un nivell eficient – és d’entre 70.000 i 90.000 milions d’euros anuals a Espanya. Té sentit mantenir aquest immens entramat normatiu amb el noble propòsit d’evitar la corrupció, un cop constatat el sorollós naufragi de l’objectiu? La situació obliga a considerar, com a mínim, fer un pas enrere en algunes de les polítiques més consumidores de recursos, com l’obligatorietat que tot tingui tres pressupostos, i un pas endavant en el sistema d’incentius, limitant la participació d’empreses involucrades en licitacions irregulars o desviació d’ajuts a futurs processos de licitació o programes de subvencions.
