Pràcticament, des que existeix la política, existeix també la voluntat de controlar el relat públic. És això que els anglosaxons anomenen “storytelling”: trobar un fil conductor per explicar els esdeveniments d’una manera que en reforci les fortaleses i en minimitzi els defectes – en altres paraules, procurar explicar allò que la ciutadania vol explicar. L’economia, els impostos, la política fiscal, el mercat del treball… sempre han estat àrees de vital pel relat públic, potser per la seva particular dificultat de manipular atès que es fonamenten en dades numèriques. La taxa d’atur és la que és, com també ho és el dèficit públic, i per molt que s’intenti endolcir o farcir de lectures més o menys creatives, la dada sempre acaba pesant. Especialment, des de la proliferació de les xarxes socials, la premsa tradicional ha perdut poder de convicció i ja no permet modelar amb tanta facilitat l’imaginari col·lectiu, la qual cosa ha fet accelerar els darrers anys algunes de les tècniques més agressives amb les quals el poder polític intenta camuflar la realitat econòmica.
Una de les àrees on aquesta preocupant tendència a la tergiversació argumental està agafant més volada és amb el problema de les pensions públiques. Com és ben sabut, Espanya té un greu problema de sostenibilitat financera del sistema de pensions: el 2007, un 33% del pressupost públic estava destinat a l’ingrés de les pensions, mentre que actualment aquesta dada ja supera el 40%, a pesar que el pressupost ha crescut fortament en aquest període a causa de l’encadenament de polítiques públiques expansives, la qual cosa vol dir que la despesa absoluta en pensions està fora de control. Per intentar apaivagar aquest desastre, el Gobierno va optar per injectar la brutal xifra de 44.000 milions d’euros en concepte de transferències a la guardiola de les pensions, la qual cosa els serveix per posar-se la medalla que el sistema públic de pensions ha reduït el seu dèficit de l’1,6% del PIB (2017) al 0,5% del PIB (2024)… això sí, sense considerar un detall: que els 44.000 milions en transferències no es comptabilitzen com a dèficit de pensions perquè provenen d’altres partides pressupostàries externes. Tot un truc de màgia de comunicació econòmica.
Una altra temàtica que ha patit intents de manipulació comunicativa, en aquest cas per part del Govern català, ha estat l’escenari de les energies renovables a Catalunya. El Govern ha intentat construir un argumentari qualitatiu fonamentat en la posada en marxa de l’Energètica pública i els eterns anuncis, encara no materialitzats, sobre l’elaboració d’un pla territorial d’implantació de renovables. Lamentablement, el Govern (a diferència del cas del dèficit de la seguretat social esmentat anteriorment, que estava força més ben treballat) no ha pogut evitar topar amb les dades: un 14% d’energies renovables a Catalunya, segons indiquen les Notes a la Comunitat que puntualitzen el tuit del president Aragonès, i que converteixen Catalunya en una de les regions europees més endarrerides en aquest aspecte.
Tampoc se’n salva la qüestió del mercat immobiliari. De nou, les dades brutes són una absoluta desgràcia: a Espanya ha caigut un 41% l’oferta de lloguer entre 2019 i 2024, segons el portal immobiliari Solvia. Aquesta situació, en condicions normals, hauria de suposar assumir responsabilitats polítiques i crítiques creuades, però ha aparegut un nou joc de mans: l’aprovació de les lleis que topallen els preus permet canviar el focus i parlar del que fan els executius per, pretesament, millorar la situació. Incendi apagat.
Les petites victòries mediàtiques poden semblar un èxit de comunicació política – ara bé: els governs actuals farien bé de no confiar-se. Les dades sempre afloren, i quan l’exposició de les pensions sobre el pressupost públic sigui superior al 40%, o el pes de les energies renovables a Catalunya segueixin encallades en un ínfim 14%, o la pèrdua d’habitatges de lloguer des del 2019 s’agreugi més enllà de l’actual -41%, no sembla que quedi gaire camí per recórrer als llibrets d’’storytelling’ per seguir evitant les converses incòmodes.
