En la teoria del caos que pretén provocar Donald Trump –el caos volgut per als altres, s’entén– qualsevol petit moviment de l’actual president dels Estats Units pot tenir unes conseqüències futures incertes i imprevisibles. Ho acaba d’advertir un nou informe del Banc Central Europeu, segons el qual les polítiques aranzelàries de Trump podrien conduir a una redirecció de les exportacions xineses a Europa, una zona que tornaria a situar-se en l’àmbit de les preferències comercials de la Xina.
Els efectes imprevists es multipliquen segons el moment i el context. No sempre són negatius. Arran de la pandèmia i per causes que els experts no van acabar de precisar, però entre les quals despuntava la concentració del sector en comptades grans companyies, l’encariment del preu del container al transport marítim va beneficiar la producció de proximitat. Moltes de les empreses que encarregaven productes a la Xina van repatriar-ne la fabricació.
El problema d’aquests moviments sol ser que no és gens fàcil improvisar ni cadenes de producció, ni sectors operatius que es complementen en xarxa. Sovint, quan s’ha consolidat de nou una producció de proximitat, canvien les circumstàncies que la van propiciar. D’aquesta manera, els preus d’importació poden tornar a ser més atractius que els d’ací i tot el procés que s’ha improvisat o que s’ha recuperat amb un cert esforç és debades.
Aquests vaivens perjudiquen la consolidació dels processos industrials en unes societats, com les europees, molt desequilibrades en la producció i amb unes condicions laborals que, d’entrada, dificulten la competitivitat, i d’eixida, es van fent cada vegada més precàries, perquè només poden competir amb les orientals reduint-ne els costs.
Segons l’informe del Banc Central Europeu, l’augment de la competència xinesa –la redirecció de les seues exportacions cap al Vell Continent– podria afectar un terç de la producció i tindria uns efectes estructurals profunds, perquè les exportacions xineses s’han estès a sectors amb un alt valor afegit i ja no es limiten a productes de baix cost.
L’estudi sentencia que la demanda laboral ha disminuït més en aquells sectors on la presència de la indústria xinesa ha crescut més intensament. En el cas del sector de l’automòbil, per exemple, la demanda laboral va caure un 55 per cent entre 2019 i 2024, mentre que en la indústria química aquesta davallada va ser del 95 per cent. Totes aquestes xifres poden empitjorar, doncs, amb l’efecte dels aranzels que Donald Trump ha imposat a la Xina.
Davant aquesta eventualitat, els fabricants d’aquesta part del món –catalans, en el nostre cas– poden confiar que l’efecte borinot que propicia el vol imprevisible dels president dels Estats Units no siga perenne. Podria variar com a conseqüència de qualsevol eventualitat o mogut per l’humor inestable del seu inductor.
Però, a més de confiar en l’atzar, les empreses catalanes poden aprendre’n una altra cosa. Més enllà d’importar –activitat que requereix una certa habilitat, però que només compromet societats de dimensions reduïdes–, produir exigeix en aquesta nova era una tensió permanent: estratègies variables que s’han d’adequar a cada moment i a cada nova circumstància. Això no és fàcil. Però quan ens omplim la boca parlant d’“startups” i d’“emprenedors” no ens hauríem de referir a noves modalitats de l’esnobisme habitual, sinó a empreses i empresaris diferents. Més ocurrents, més innovadors, més ràpids, més mutants i més audaços. I això no és poca cosa.
