El govern de la Generalitat ha decidit optar per la recepta del ciment. «Per fer possible la Catalunya dels 11 milions, hem de començar a construir a saco». Amb aquestes paraules explicava fa pocs dies la política del govern el seu principal expert en habitatge, qui coordina un pla que té com a objectiu l’edificació de 55.000 pisos dedicats al lloguer social. No és una promesa buida, sinó un projecte que avança a bon ritme i que compta amb la col·laboració tant dels ajuntaments catalans com de certes institucions europees.
El projecte té dues parts fonamentals. Primerament, la identificació dels terrenys on construir. La Generalitat no té sol propi i, per tant, n’ha de demanar als ajuntaments, molts dels quals han mostrat la voluntat de cedir-ne. Gràcies a la bona predisposició municipal, ja s’han identificat parcel·les disponibles i l’espai, en principi, no hauria de ser cap inconvenient. Segonament, el govern ha procurat que hi hagi tant el capital necessari per construir edificis com també els incentius a llarg termini perquè la inversió sigui rendible. Pel que fa al capital, l’ICF rebrà fons del Banc Europeu d’Inversions i els prestarà als promotors immobiliaris en condicions favorables. Pel que fa a la part dels incentius, el govern s’ha compromès amb els promotors que els garantirà un lloguer de 10,5 € per metre quadrat indexat amb la inflació durant vint-i-vuit anys. Aquest preu serà igual a tota Catalunya i implicarà que el govern assumirà el cost de la diferència entre aquesta xifra i el preu que realment acabi pagant el llogater. El pressupost públic subvencionarà aquesta diferència i també assumirà el risc d’aquells casos en els quals els llogaters deixin de pagar.
Aquest pla ja ha despertat l’interès dels promotors i aviat es començaran a assignar terrenys a projectes concrets. No ens equivoquem: d’acord amb els objectius que s’ha marcat el govern, es tracta d’una política ben dissenyada. Ara bé, cal plantejar-se si pot haver-hi errors previs més profunds. Concretament, l’anàlisi del govern es basa a donar per fet l’augment de la demanda d’habitatge. Si Catalunya encara ha d’acollir milions de persones, cal edificar ràpidament i econòmica. Però si som conscients de la tensió que pateix el país per la pressió demogràfica que acumula des de fa dècades, una alternativa més assenyada aspiraria a frenar la demanda d’habitatge, en lloc d’incrementar-ne l’oferta. Es tracta d’un plantejament completament invers, però igualment consistent amb la lògica econòmica. En lloc de construir a dojo, hauríem d’apaivagar les forces que empenyen el preu de l’habitatge a l’alça tot cercant un model de país més sostenible.
L’augment de població de més de mig milió de persones que hem experimentat durant la darrera dècada ha estat alimentat pel nostre nou model econòmic. Per exemple, ara fa deu anys, rebíem 13 milions de turistes cada any, mentre que ara ja superem els 17 milions. Això tensiona el mercat de l’habitatge per dues vies diferents. La primera, directa, però poc important, és l’espai que ocupen aquests turistes en hotels i pisos de lloguer turístic. La segona, indirecta, però més significativa, és la demanda d’habitatge dels treballadors que han arribat al nostre país per atendre a turistes. Sovint, aquestes persones tenen ingressos inferiors als de la mitjana del país i, per tant, habiten en barris i ciutats que abans ocupaven la classe obrera local i els joves. Sense anar més lluny, a l’Hospitalet de Llobregat, els nascuts a Catalunya són minoria a totes i cada una de les franges d’edat superiors als vint anys.
Aquesta situació no és possible sense un component d’explotació. No només per tots els exemples d’incompliment de la regulació laboral, que tothom coneix, sinó per les condicions d’infrahabitatge a les quals es condemna aquesta gent. Entre la població immigrant, és ben comú compartir pis amb més d’una unitat familiar. Els propietaris de pisos, per maximitzar els seus beneficis, fins i tot reformen el pis de tal manera que converteixen el menjador en una o dues habitacions perquè hi càpiga més gent. Totes aquestes pràctiques que freguen la il·legalitat o que directament sobrepassen cap límit proliferen sense cap mena de política que les contraresti.
Per tant, una política d’habitatge més holística destinada o tornar Catalunya al camí de la sostenibilitat social se centraria en aquestes qüestions. De manera directa i senzilla, es podria augmentar molt significativament la taxa turística a fi que el volum de visitants disminuís fins a arribar a un nivell que no fes tants estralls. De forma complementària, caldria adoptar un projecte ambiciós d’inspeccions laborals i residencials per tal de garantir que el benefici privat, legítim en situacions normals, no passi per davant dels drets mínims que hem assumit com a societat del benestar. Aquest plantejament, civilitzat i humanista, podria ser un primer pas a l’hora de normalitzar la nostra economia i per apropar el país a una situació equilibrada.
