Reconec que soc part del problema. La darrera setmana m’he cansat d’oferir als lectors articles i articles sobre els aranzels de Trump. La Casa Blanca ha marcat l’agenda de la setmana amb l’amenaça d’un cataclisme econòmic que no arribarà, però el discurs mediàtic ha fet tot el possible per creure que sí, que ja el tenim aquí. I ell, tranquil com només ho pot estar qui sap que tindrà línies de crèdit infinites encara que faci fallida tres cops més, s’ha mogut en el seu estricte benefici: quan ha calgut, s’ha donat cops al pit, amenaçant socis comercials a banda i banda del món d’ensorrar els seus sistemes productius amb dos paperots firmats amb retolador. Quan no -com aquest mateix dimecres- ha recollit cable, sense fer cap drama, i ha demostrat que mai va estar disposat a fer caure el sistema de comerç internacional. I nosaltres aquí, sense dormir.
Poc després del nomenament de Donald Trump, el columnista polític del New York Times Ezra Klein feia un vídeo a Tik Tok amb un consell que cap mitjà s’ha aplicat -tampoc el seu-. Enmig del debat sobre la cobertura de les desbarrades del nou president, la màxima era contraintuïtiva: no ens el creguem. Tractem tot el que fa, tot el que diu, com una tàctica curtterminista, un blitz mediàtic. Els aranzels, les deportacions massives, les retallades infinites de la despesa social, la conquista de Groenlàndia… No us el cregueu. És tot mentida, és tot una farsa. És tot un pla elaborat per un equip de discurs amb un sou esgavellat per dominar el telenotícies del migdia i els programes de comentari polític de la nit.
Tots els seus moviments són, si es descomponen en peces, estafes de baixa estofa. El seu programa econòmic es fonamenta en un expert inventat d’un llibre que va trobar el seu gendre a Amazon. L’estructura tarifària dels aranzels no té res a veure amb els aranzels, i cada cop està més fonamentada la sospita que la van encarregar a un model de llenguatge d’intel·ligència artificial. Res del que fa és seriós. I no ho intenta, perquè Donald Trump mai ha guanyat res -ni unes eleccions, ni un contracte, ni una negociació amb un proveïdor- dient la veritat. Cap dels seus hotels és seu; empresaris de tot el planeta li paguen pels drets d’explotació de la marca Trump. I, tot i això, els mitjans -propis i aliens- continuem caient de quatre grapes en el seu joc, malgrat que ens l’ha explicat el seu equip de campanya 400 cops. “Els periodistes són idiotes, per això guanyem”, deia el seu estrateg Steve Bannon abans de les eleccions del 2016.
La pitjor amenaça que es pot trobar, però, és el seu oposat perfecte. Algú que, malgrat tot, sí que es prengui seriosament el que fa més enllà dels idiotes amb un ordinador al davant. La juguesca dels aranzels hauria pogut funcionar, però la Xina se’l va creure. I allò que havia de ser una enganyifa a curt termini -dos o tres dies de muntanya russa a les borses i acords comercials favorables per tota una vida- ha esdevingut una batalla que, si Xi es posa seriós, Trump no pot guanyar. A diferència de les empreses nord-americanes, les xineses poden viure aïllades -ja ho fan, en bona manera-. Els cotxes elèctrics en són exemple: si un BYD és tan barat a Europa és, principalment, perquè es ven tantíssim a la Xina que pot traslladar les economies d’escala a altres mercats. Així que sí, potser sí que algú s’ha de creure Trump. Però nosaltres, en el nostre raconet, tenim altres coses més importants a fer.
