La setmana passada l’encara Ministra de Treball i cap de llista de Sumar a les eleccions generals del 23 de juliol, Yolanda Díaz, va llançar un conjunt de propostes econòmiques a través de Twitter entre les que es trobaven la creació d’un Consell de la Productivitat. Tot i que la majoria de reaccions a la proposta van ser en forma de mofa per la proposta decreació de l’enèsim organisme públic, el cert és que els Consells Nacionals de Productivitat(CNP) son unes institucions impulsades per la Unió Europea des de fa anys. L’any 2016 el Consell de la Unió Europea va emetre una recomanació relativa a l’establiment dels Consells Nacionals de Productivitat (National Productivity Boards). La recomanació anava especialment adreçada als països de l’Eurozona, però també encoratjava la resta d’Estats que no n’eren membres a dotar-se d’aquestes institucions. Actualment, tots els països de l’Eurozona compten amb un CNP, a excepció d’Espanya, Itàlia i Estònia. Croàcia tampoc està dotada d’aquest organisme, però cal tenir en compte que va incorporar-se a la moneda única a principis de 2023. Dinamarca i Hongria, tot i no ser membres de l’Eurozona, també disposen d’aquestes entitats. Per tant, l’existència dels CNP ja hauria de ser la norma, no l’excepció.
En primer lloc, cal tenir en compte que la productivitat és el determinant últim del creixement de la renda per càpita, i per tant és un element fonamental que condiciona els nivells de benestar d’una societat, tal i com indicava correctament la ministra. Sense guanys en productivitat no és possible millorar les condicions de vida a llarg termini. Generalment, els països poden augmentar el seu creixement mitjançant dues vies: una major dotació de factors de producció (treball, capital) o bé un augment de la productivitat i l’eficiència en l’ús dels factors de producció existents. L’evolució de la productivitat a l’Estat espanyol en les darreres dècades ha estat absolutament desoladora. És l’eterna assignatura pendent en la qual s’ha avançat molt poc. La situació és alarmant si comparem la seva evolució amb la resta de països de l’Eurozona. Segons la base de dades macroeconòmiques de la Comissió Europea, des de 1995 la productivitat total dels factors (TFP, per les seves sigles en anglès) a Espanya ha crescut a un ritme mitjà del 0,14% anual. La mitjana anual de l’Eurozona ha estat del 0,62%, cosa que implica un creixement 4,8 vegades superior a l’espanyol, que només aconsegueix superar el pobre creixement d’Itàlia. Alemanya i França han tingut un creixement mitjà anual 5,6 i 3,7 vegades superior a l’espanyol, respectivament. Encara queden més lluny les xifres de països nòrdics com Finlàndia o Suècia, amb taxes de creixement mitjanes de la productivitat més de vuit vegades superiors.
La reducció del creixement de la productivitat és un problema multifactorial que pot abordar-se mitjançant reformes en una pluralitat d’àmbits. Aquest fenomen ha estat àmpliament estudiat en la literatura econòmica, que ha intentat esbrinar quines son les seves causes. Una de les tesis que va guanyar força en el cas d’Espanya va ser la de la mala assignació dels recursos per circumstàncies atribuïbles a la corrupció i el capitalisme clientelar durant la bombolla immobiliària. En un interessant informe del CNP francès s’intentaven enumerar tots els factors potencials de caràcter més general que podien explicar l’alentiment del creixement de la productivitat a nivell global. Els principals candidats eren (i) la transició cap a sectors de menor productivitat (de la indústria als serveis); (ii) la menor contribució de les tecnologies de la informació i la comunicació; (iii) la major dispersió de la productivitat entre empreses; (iv) els reduïts tipus d’interès que facilitaven l’accés al finançament d’empreses de menor productivitat.
Per descomptat, la sola creació d’un CNP a Espanya no garanteix que es solucionin de cop els problemes persistents en matèria de productivitat. A més, es córrer el risc que el seudisseny institucional sigui deficient i estiguidotat de poca independència i mitjans, com passa amb d’altres organismes. També és possible que gran part de les propostes d’aquest CNP per augmentar la productivitat i la competitivitat no fossin del gust de la Ministra i gran part de la classe política, com sovint passa amb el Banc d’Espanya, l’AIReF o la CNMC. Per exemple, la necessària reducció de barreres al creixement empresarial per tal de poder fomentar l’augment de la mida de les empreses, especialment reduïda a l’Estat, ol’augment de la intensitat competitiva endiferents mercats de productes i serveis professionals mitjançant la supressió de restriccions no sempre justificades segons el propi dret europeu, com posa de manifest la recent sentència del TJUE. Tot i així, la creació d’un CNP sí que podria contribuir a situar el problema de la productivitat al debat públic de manera rigorosa i informada.
