Fa un parell de setmanes lamentava, en aquest mateix espai, com el projecte de construcció d’una fàbrica de components de bateries per a cotxes elèctrics de l’empresa coreana Lotte ha descarrilat i amb tota probabilitat no s’acabarà fent. Ho lamentava perquè, en conseqüència, no es crearan els sis-cents llocs de treball que estaven projectats ni es produirà la inversió de 1.200 milions d’euros que s’havia d’executar. Però particularment pels impactes indirectes: perquè aquest projecte era essencial pel futur de Seat a Martorell, i per aquesta raó estava inclòs als fons Next Generation dins del ‘PERTE Volkswagen Seat’, per la qual cosa el seu esfondrament obre la porta a què a mitjà i llarg termini els costos de Martorell, havent d’importar bateries d’altres indrets llunyans d’Espanya, no siguin competitius i aboquin la planta a penjar el cartell d’“Es busca reindustrialització”.
També cal lamentar que s’hagi estripat la major inversió industrial a Catalunya de les darreres dècades pel triomf de l’interès particular per sobre del general. A Catalunya s’ha anat produint un progressiu transvasament dels interessos generals cap als particulars al llarg dels anys, mitjançant modificacions normatives que han construït un enorme entramat de drets atorgats a qualsevol particular o associació que no estigui d’acord amb una determinada iniciativa. Actualment, impera el dret de veto: si algú aixeca la mà per posicionar-se en contra d’un projecte, aleshores el projecte no es farà. Cal, doncs, un consens absolut que mai es pot donar. Ho hem vist, sobretot, amb els projectes d’energies renovables: tan sols amb un propietari de terrenys agrícoles, l’Ajuntament d’un micromunicipi o una associació ambientalista en contra, el projecte s’atura del tot per la via del viacrucis judicial. Així és com hem arribat a tenir una potència renovable del 15% de la generació elèctrica total a Catalunya, mentre observem com arreu d’Espanya la potència renovable és suficient per generar més del 100% de la demanda elèctrica els darrers dies. Les nuclears estan temporalment aturades i substituïdes per generació renovable que importem de fora de Catalunya. Perdre la sobirania energètica no és un futurible incert, és una realitat avui: depenem dels cables que ens connecten amb regions veïnes per abastir-nos, perquè ha triomfat l’interès particular del jubilat empordanès a qui li molestava veure plaques solars per la finestra de la cuina.
Per lluitar contra aquest clima, a finals del 2020 es va introduir a Catalunya una figura normativa que ja existia a l’Aragó i al País Valencià: els “projectes estratègics”, mitjançant els quals el Govern pot manifestar que una determinada iniciativa és molt important pel país, i suavitzar alguns requisits de transparència o formalitats de tramitació. Evidentment, la fàbrica de bateries de Lotte es va declarar un projecte estratègic: no n’hi ha per menys, en depèn el futur de Seat. No ha servit per a res. No ha impedit que Unió de Pagesos, a qui no l’afecta en absolut aquest projecte, ho impugni judicialment juntament amb una comunitat de veïns local i un grup ambientalista que té com a activitat principal personar-se com a part opositora a qualsevol petició de permís d’obres del país. Tampoc ha servit per aturar la política petita, la picabaralla municipalista de baixa estofa: malgrat (afortunadament!) no haver arribat a l’extrem de la judicialització de les entitats anteriors, entre les 277 pàgines d’al·legacions al projecte de reparcel·lació municipal hi trobem al·legacions de ni més ni menys que el grup municipal de Junts per Catalunya a Mont-roig del Camp. Junts manifesta el següent: “El pla urbanístic […] no incorpora degudament i adequadament la perspectiva de gènere a les seves determinacions, essent nul de ple dret […] Si bé [el terreny de Lotte] no està inclòs en cap figura de protecció especial del medi natural, [exerceix] influència en els espais adjacents […] Hi trobem un petit fragment de l’hàbitat d’interès comunitari ‘Pinedes mediterrànies’ […] No està plenament justificada la pèrdua d’espais agraris, les afectacions a la biodiversitat, la pèrdua d’elements de pedra seca la [no] necessitat de prospeccions arqueològiques […] és per això que demanem la retirada d’aquest projecte […]”
Caldria que Junts per Mont-roig del Camp elaborés d’acord amb quin indicador no considera justificat que es perdin els “elements de pedra seca” a canvi de fer-hi una fàbrica de bateries. Que en depengui el futur de Seat no és una justificació suficient? Que Mont-roig del Camp tingui un atur superior al 15%, unes 800 persones, i aquest projecte generi 600 llocs de treball industrial no és un motiu prou sòlid? Que el municipi tingui 17 establiments hotelers (turisme de baix cost, per cert: Miami platja) i gairebé 2.000 hectàrees de conreus (també de baix cost: farratges, cereal i alguna olivera) mentre hi ha tan sols 5 indústries és irrellevant per apostar per una distribució més equitativa i sana de les activitats econòmiques de la zona? Que la renda per càpita del municipi estigui 20 punts per sota de la mitjana de Catalunya i que només una quarta part dels habitants tinguin estudis superiors suscita alguna reflexió als regidors que signen aquestes al·legacions? No fabricarem cotxes, almenys no a Martorell amb les bateries provinents de Mont-roig del Camp. Desconec si aquest espectacle servirà per ser líders en l’àmbit dels conreus de cereal o si encapçalarem les estadístiques de ron-cola servits als bars de Miami platja, en tot cas, arribats a aquest punt, i incapaços de superar un individualisme inèdit a altres regions occidentals altament desenvolupades, una de dues: o modifiquem les lleis per impedir que aquestes ocurrències segueixin aturant el país, o ens acomiadem del club de les regions pròsperes d’Europa i ens acomodem a la nostra nova pertinença a l’estrat de la pobresa.
