Aquesta setmana han passat relativament desapercebuts dos titulars que, llegits conjuntament, són extremadament preocupants. El primer d’ells, dilluns, anunciava la dimissió de Wayne Griffiths com a Director Executiu de Seat/Cupra. Oficialment per “motius personals”, però no van tardar a filtrar-se els detalls del context d’aquest relleu abrupte i inesperat: Seat, com totes les marques de cotxes europees, està subjecte al compliment d’una determinada xifra d’emissions de CO2. Com que la planta de Martorell encara no està preparada per la fabricació de cotxes elèctrics, una tasca que requereix una renovació profunda de les línies de producció, nou equipament, robots i noves condicions d’emmagatzematge de les peces i dels vehicles, Seat incompliria aquest llindar i hauria de pagar grans multes a Brussel·les. Per evitar-ho, Griffithss va trobar una solució: aprofitar una planta ja electrificada del grup Volkswagen, la d’Anhui, a la Xina, per produir-hi el Cupra Tavascan, un model elèctric. Com que el llindar d’emissions s’estableix segons la gamma de productes de les marques comercialitzades a Europa, independentment del lloc de fabricació de cada model, les vendes del Tavascan elèctric contribueixen a disminuir la mitjana d’emissions i a evitar les fortes multes. El problema va aparèixer quan, poc després de posar en marxa aquesta estratègia, la mateixa UE va imposar nous aranzels als cotxes xinesos venuts a Europa, i en aquest cas es pren com a referència el lloc de fabricació, per la qual cosa el Tavascan és un cotxe xinès. Això fa que Seat/Cupra perdi una quantitat important de diners per cada Tavascan venut, fet que ha propiciat la dimissió de Griffiths. En tot cas, aquesta estratègia era temporal fins que Martorell s’adaptés a l’electrificació, per la qual cosa també necessita un ecosistema de proveïdors de components de bateries, entre d’altres, al seu entorn.
Segon titular de la setmana: el futur de Lotte Energy, fabricant de components de bateries coreà que havia de posar una fàbrica a Mont-Roig del Camp, es complica. El periple comença quan Roger Torrent, exconseller d’Empresa, preocupat pel futur de Seat i la reindustrialització de l’antiga Nissan de la Zona Franca – ara Ebro, també fabricant de cotxes electrificats i aviat elèctrics – va emprendre una sèrie de viatges arreu del món en cerca de fabricants de components de bateries que es volguessin implantar a Catalunya. Es va aconseguir seduir a la coreana Lotte, que va accedir a invertir 1.200 milions d’euros i crear més de 600 llocs de treball en una fàbrica a casa nostra. Com que a Catalunya no hi ha terrenys industrials preexistents a polígons que puguin acollir projectes d’aquestes dimensions, calia facilitar-ne un. Es va proposar un terreny a Mont-Roig del Camp, amb la intermediació de l’Ajuntament, que considerava molt bona notícia que es creessin tots aquests llocs de treball industrials al seu municipi, que té una taxa d’atur elevada i pateix l’èxode dels joves a Barcelona.
Els coreans van accedir. Es va modificar el POUM (pla urbanístic del municipi) per tal que aquells terrenys fossin legalment aptes per acollir un projecte d’aquestes característiques. Tot anava segons el previst. Però fa uns mesos va saltar pels aires: cent dinou entitats signaven una carta pública plena de faltes d’ortografia orientada a l’empresa coreana mitjançant la qual s’oposaven al projecte. Entre els signants hi trobem entitats com el Banc del temps de Cambrils – que, a banda de signar cartes desitjant que no s’implanti indústria tecnològica a Catalunya, el pròxim divendres organitza una xerrada sobre flors de bach, per si us hi voleu apuntar –, el Consell Regulador de la DO vitivinícola de la Terra Alta o la Plataforma veïnal ‘A les pastures del cim d’Estela hi volem vaques i no plaques’ (sic). La cosa es complica quan la setmana passada tres de les entitats signants apugen el to i la carta d’oposició es converteix en un recurs jurídic a la modificació del POUM: es tracta de GEPEC, l’Associació de Veïns Club Mont-roig i Unió de Pagesos de Catalunya. El jutjat ha admès a tràmit el recurs i s’obre un llarg període jurídic que ningú pot evitar, perquè la llei és clara al respecte i extremadament profusa i garantista. Tot plegat esdevé crític si hi afegim un altre dels ingredients: el projecte de Lotte està subjecte a una forta ajuda dels fons europeus Next Generation per electrificació de la mobilitat i industrialització. Aquests fons s’han d’executar dins d’un període molt acotat, i és pràcticament impossible que es resolgui el procés judicial abans que expiri el període dels fons.
Sumem els dos titulars. Seat es dessagna perdent diners per cada Tavascan venut i necessita accelerar l’electrificació de Martorell, que depèn de projectes com Lotte, que cada vegada estan més lluny. L’impacte transcendeix els 1.200 milions i 600 llocs de treball de Lotte, i abasta la planta de Martorell i el seu ecosistema de proveïdors locals. La destrossa pot ser importantíssima. Dues reflexions: primera, quant temps més esperarem i quantes desgràcies més hauran de passar perquè s’entengui des de la política autonòmica que és imprescindible i urgent estripar l’entramat kafkià de normes urbanístiques que ens regeixen i crear un marc jurídic raonable, senzill, proporcionat, que no estigui ple d’escletxes que possibiliten que qualsevol panxacontent que passi per allà pugui fer-ho descarrilar tot, fins i tot si no està afectat personalment de cap manera per la modificació urbanística que es proposa? Segona: és significatiu el paper d’Unió de Pagesos a la demanda. Ens traslladen un missatge clar: la indústria tecnològica és incompatible amb la pagesia. A Catalunya, el PIB de l’agricultura va ser de 2.637 milions d’euros el 2024. El mateix període, el PIB industrial va ser de 54.666 milions d’euros. L’agricultura va representar 45.200 llocs de treball (-8,9 interanual) mentre que la indústria 636.800 llocs de treball (+1,4 interanual) el mateix període. Davant el dilema plantejat per Unió de Pagesos, què triem: pagesia o indústria?
