L’Autoritat Independent de Responsabilitat Fiscal (AIReF) ha presentat aquesta setmana una anàlisi exhaustiva sobre l’evolució i les perspectives del deute públic i autonòmic a Espanya. Les seves conclusions arriben en un moment especialment oportú: quan l’Estat es prepara per executar la condonació parcial del deute de les comunitats autònomes, per un import de més de 83.000 milions d’euros, en el marc de la futura Llei orgànica de mesures excepcionals de sostenibilitat financera.
La mesura, que afecta exclusivament les comunitats de règim comú, té un doble objectiu declarat: millorar la sostenibilitat financera regional i facilitar el retorn progressiu als mercats, reforçant la disciplina i l’autonomia financera. Tanmateix, l’AIReF planteja dubtes raonables sobre la seva eficàcia a mitjà termini. Si bé la condonació suposarà un alleujament immediat, reduint la ràtio de deute autonòmic del 20,9% al 15,9% del PIB, equivalent a cinc punts percentuals, l’impacte estructural és molt més modest.
El problema de fons és que la condonació no altera els incentius ni el disseny del sistema de finançament autonòmic. L’AIReF subratlla que, malgrat aquesta reducció, tres comunitats, la Comunitat Valenciana, Catalunya i la Regió de Múrcia, continuarien superant el llindar legal del 13% de deute sobre PIB fins i tot l’any 2050. És a dir, el sanejament no garanteix que totes les regions puguin finançar-se de manera autònoma als mercats a mitjà termini, un dels objectius centrals de la reforma.
L’arrel del problema és institucional. Des de 2012, moltes comunitats han depès de mecanismes extraordinaris de finançament com el Fons de Liquiditat Autonòmica (FLA), pensats inicialment com a instruments temporals i convertits amb el temps en estructurals. Encara avui, prop del 60% del deute autonòmic continua vinculat a aquests mecanismes. Això ha permès garantir la liquiditat regional, però també ha reduït la disciplina fiscal i la corresponsabilitat financera. Ras i curt, l’Estat ha actuat com un banc de rescat permanent. Per revertir aquesta dinàmica, caldria emmarcar el procés en una reforma més àmplia del sistema de finançament autonòmic que reforci la corresponsabilitat fiscal i actualitzi un model vigent des de 2009. En paraules de l’AIReF, “una revisió integral ajudaria a evitar el risc moral derivat de la percepció que l’Estat acudirà inevitablement al rescat de les comunitats en dificultats i garantiria una major sostenibilitat i disciplina fiscal.”
La condonació, doncs, no és només una operació comptable, sinó una decisió política de gran transcendència. D’una banda, pot contribuir a reduir desigualtats de partida i donar aire a comunitats amb problemes estructurals de finançament. De l’altra, introdueix un precedent complex: les regions més endeutades, sovint per decisions de despesa pròpies, reben un benefici directe finançat pel conjunt dels contribuents. L’AIReF ho expressa amb diplomàcia, però el subtext és clar: els criteris de la quitança no són necessàriament els més adequats per afavorir una convergència real ni per incentivar la prudència fiscal.
Des del punt de vista macroeconòmic, l’impacte immediat serà positiu. La reducció del deute comportarà un estalvi en interessos d’uns 2.500 milions d’euros anuals, acumulant més de 15.000 milions fins al 2030. Però aquests guanys podrien diluir-se si el marc fiscal no es reforma en paral·lel. La mateixa AIReF adverteix que la sostenibilitat a llarg termini requerirà ajustos addicionals de fins a 3,16 punts del PIB fins al 2040 per complir les noves regles fiscals europees i evitar una nova trajectòria ascendent del deute públic.
La qüestió essencial és si aquesta operació servirà per “reiniciar” el sistema o només per guanyar temps. L’AIReF defensa que la reforma del sistema de finançament autonòmic és inajornable: sense una distribució més equitativa dels recursos i una vinculació més estreta entre despesa i responsabilitat fiscal, els desequilibris tornaran a aparèixer. La quitança pot reduir la pressió a curt termini, però no substitueix les reformes estructurals que exigeix un estat descentralitzat.
En definitiva, la condonació del deute és una cura d’urgència, no pas una rehabilitació. Redueix el dolor, però no corregeix les causes de la malaltia. Es guanya oxigen financer, però caldria aprofitar aquesta finestra per repensar el sistema fiscal i territorial si es vol evitar que, d’aquí a una dècada, torni a parlar-se d’un nou rescat autonòmic.
