Aquests darrers dies de l’any és gairebé inevitable mirar enrere i valorar el decurs dels darrers dotze mesos, tant a escala personal com també col·lectiva – sigui empresarial, familiar o de país. De la mateixa manera, es fa difícil no caure en una certa projecció del nou any que ben aviat encetarem: aconseguirem resoldre les preocupacions i crisis que ens ocupen? Quins nous reptes ens trobarem? Ens envaeix una sensació col·lectiva que la resposta a aquestes preguntes és cada vegada més imprevisible i complexa. Ni els llibres de ciència-ficció més agosarats es van atrevir a plantejar una pandèmia global amb confinaments estrictes com la Covid. Sense ni tan sols digerir aquesta eventualitat totalment sobrevinguda i inesperada, vam haver de gestionar un escenari de guerra a Europa, amb ingredients com la voladura d’infraestructures energètiques clau: el tub Nord Stream que ens abastia de gas natural al continent. Quan tot just s’intentava dibuixar un nou panorama competitiu per les economies europees, va aparèixer un altre cigne negre: el despropòsit dels aranzels dels Estats Units, una dèria personal del president Trump que encaixa francament malament amb el moment industrial del Vell Continent, situat en una espiral inflacionista a causa d’una transició energètica forçada i accelerada per la situació a la frontera Est. No és una sensació sinó una realitat: encadenem diversos anys protagonitzats per grans imprevistos, a ritme d’un per any.
Si fem zoom a casa nostra, observarem un paral·lelisme del desordre a altres àmbits. El que tots tenim a l’imaginari col·lectiu és, per la seva teatralitat, l’apagada elèctrica del passat mes d’abril. De nou, una situació aparentment apareguda del no-res, pròpia de guió de ciència-ficció, que empeny a estripar un número no menor de plans, pressupostos i fulls de ruta i ens sotmet en una certa improvisació. Passem d’executar el previst a gestionar la fragilitat de l’imprevist. Però les mancances de la xarxa elèctrica no són, ni de bon tros, l’únic ingredient de desordre que ens altera els plans: la fragilitat política espanyola ens té sotmesos des de fa massa anys a una legislació a cop de Reial decret llei, amb totes les anades i vingudes pròpies d’aquest encaix forçat: entrada en vigor de normes retroactives, d’altres que decauen i ens sotmeten a una desorientació col·lectiva de quin és el marc legal que tenim en cada moment determinat. Alguns exemples han arribat a l’imaginari col·lectiu, com la frenada abrupta del sistema Verifactu a escasses setmanes d’entrada en vigor fins a l’estira-i-arronsa de la norma europea contra la desforestació (EUDR), que al setembre es deia que es desplegaria el 2026, a l’octubre s’apuntava a 2027 i al novembre altre cop s’anunciava l’obligatorietat per 2026. Per posar la cirereta al pastís, a menys de cinc setmanes de tancar l’any s’ha decidit deixar-ho per 2027. Més recentment, pestes porcines, aviàries i bovines – seguim afegint complexitat.
El desordre es contagia. A vegades provoca inflació, que es contagia a tensions salarials i malestar professional. D’aquí en deriva més rotació en les posicions de treball: a Espanya hi va haver mig milió de renúncies voluntàries (per entendre’ns: dimissions laborals) l’any 2012, i aquest 2025 previsiblement travessarem la frontera dels tres milions. Que es multipliquin per sis les dimissions laborals en tretze anys és un indicador evident d’un cert neguit col·lectiu, d’alguna cosa que no acaba d’encaixar. Alhora, es genera un cercle viciós: quan entren i surten membres dels equips empresarials es tensionen la resta dels membres, que puntualment han de cobrir el buit i formar als nous companys que substituiran les posicions vacants. Els professionals tensionats per la situació estaran més a prop de presentar la seva pròpia renúncia.
Un número no menor d’analistes econòmics han detectat, de forma molt encertada, que tot plegat recorda a un principi important de la Física: l’entropia. L’entropia descriu la tendència a la dispersió, al soroll, al caos, que caracteritza els sistemes tancats. És a dir, la mateixa natura està esbiaixada cap a generar desordre si no hi posem barreres, si no ho compensem amb la força contrària – la d’intentar simplificar, el pragmatisme. De tots els adjectius que descriuen el nostre present, “pragmatisme” no apareix als rànquings. Aquest pot ser un bon propòsit pel 2026: assumint que el dia a dia ens entrega complexitats, potser per una tendència còsmica, ens afavoriria generar les forces contràries i apostar per simplificar en lloc d’aprofundir en la dispersió.
