Amb l’arribada de les baixes temperatures al llarg de les darreres setmanes, la breu treva en el preu del gas a Europa s’ha esfumat. L’índex europeu que fixa el cost del gas industrial, el TTF, ha tornat a pujar a nivells significativament més alts que els seus homònims als Estats Units – el Henry Hub – i a Àsia – el JKM. En conseqüència, i com que a Europa impera el sistema marginalista de fixació de preus d’electricitat, els costos elèctrics també han augmentat en paral·lel, tot complicant de nou la supervivència dels sectors industrials com vidre, ceràmica, ciment, siderúrgia, paper, cartró i fertilitzants.
Respecte a la situació dels passats mesos de juliol a setembre, quan també es van viure costos desorbitadament alts de gas i d’electricitat, el moment actual té una diferència molt rellevant: aquestes darreres setmanes el cost de portar un contenidor d’Àsia a Europa és d’uns 4.000 euros, mentre que els darrers mesos es trobava més proper als 10.000 euros amb pics de fins a 14.000 euros per contenidor. Els elevadíssims costos de la logística marítima dels darrers dos anys eren una conseqüència directa dels colls d’ampolla que s’havien generat durant la pandèmia, però aquest escenari s’ha anat resolent de forma progressiva i està ara en vies de normalització. La indústria europea ha pogut subsistir als pics de costos energètics extrems de la primera meitat de 2022 gràcies al fet que les tarifes logístiques desorbitades no feien viable la importació de productes equivalents des d’altres geografies; però un cop esgotat aquest escut protector, el risc de substitució de productes autòctons per productes importats de fora d’Europa és evident. En termes econòmics, podríem dir que la fabricació europea ha patit una severa pèrdua de competitivitat pel context de costos energètics desorbitats, però aquest efecte s’havia vist maquillat per unes barreres temporals i artificials al comerç internacional que ja han arribat al seu final.
Davant d’una pèrdua de competitivitat conjuntural de tot un continent, el marge de maniobra per part de cadascuna de les empreses i organitzacions europees és estret. Alguns sectors veuen com haurien de vendre a pèrdues per poder igualar els preus dels productes importats que s’han fabricat a altres continents, com Àsia. Superar aquest escenari exigeix plantejaments de posicionament empresarial de tot el continent per mitjà del disseny urgent d’una fiscalitat atractiva i d’una estratègia d’abastiment energètic a costos raonables per al curt i mitjà termini. Per contra, la Comissió Europea no sembla predisposada a prendre cap mesura fiscal o estratègica d’impacte profund – de fet, fa uns tres mesos que es discuteix un topall al gas europeu i fins el dia d’avui només s’ha arribat a una vergonyosa proposta de fixar un valor de sostre de 275 euros/MWh sempre que el cost excedeixi aquesta xifra durant 10 dies seguits, una eventualitat que mai ha passat i que no sembla que pugui arribar a succeir mai.
La miopia de les institucions europees per entendre les causes de la manca de competitivitat del seu teixit productiu i proposar mesures de mitigació de caràcter fiscal i de disseny dels mercats ve de lluny. A principis dels anys 2000 es va implementar arreu de la Unió Europea un sistema de compravenda de drets d’emissió de CO2 – un model inspirat en el que tècnicament anomenem impostos pigouvians, que no tenen afany recaptatori sinó de dissuasió de compra de productes que generen més emissions. Aquest esquema, batejat amb el nom d’Emissions Trading System (ETS), s’ha anat expandint al llarg dels anys i els drets han assolit valors actualment superiors als 90€/t de CO2. Sorprenentment, l’àmplia majoria de productes importats d’altres continents i amb petjada de carboni superior als equivalents europeus no paguen l’equivalent als ETS en arribar a la duana europea, una situació tan kafkiana com si els productes importats fossin exempts de pagar IVA en arribar al nostre continent. Després d’una dècada de discussions, avui dia encara no s’ha implantat el mecanisme que ha de compensar aquesta pèrdua de competitivitat de la fabricació europea mitjançant el cobrament de la taxa equivalent als ETS per als productes importats de fora de la Unió, i els esborranys d’aquest mecanisme compensatori (batejat amb el nom de CBAM, de Carbon Border Adjustment Mechanism o mecanisme d’ajust de carboni a frontera) exclouen amplis sectors de l’economia per por a represàlies en forma de nous aranzels a determinades geografies on també s’exporten productes europeus.
En definitiva, no només no es prenen mesures valentes per evitar la pèrdua de competitivitat del teixit productiu europeu, sinó que l’estratègia de fiscalitat i disseny dels mercats porta a un greuge comparatiu innecessari de la indústria europea envers la competència exterior. Aquesta situació incomprensible només es pot justificar des de la manca de comprensió que la indústria europea competeix en mercats globals, no només d’exportació sinó també de productes equivalents que s’importen des de la Unió, o bé des del menyspreu de les conseqüències del deteriorament dels sectors industrials electrointensius, que ocupen a 8 milions de treballadors arreu d’Europa.
