En aquesta columna no ens hem cansat de reiterar-nos en el fet que Europa es troba en un moment decisiu, amb tensions geopolítiques creixents, una competència global ferotge i els efectes d’unes polítiques comercials cada cop més proteccionistes per part de potències com els Estats Units i la Xina. En la columna de la setmana passada vam analitzar la brúixola de competitivitat per la UE presentada per la Comissió Europea, que incloïa un seguit d’estratègies que feia falta desenvolupar, i que ara sembla que comencen a prendre certa forma. És per això que aquesta setmana la institució garant dels tractats comunitaris ha presentat l’enèsima proposta per fer front a la crítica situació del continent: el Clean Industrial Deal. Aquesta comunicació pretén oferir una estratègia que faci compatibles la competitivitat i la descarbonització. El Clean Industrial Deal es presenta com un full de ruta per garantir que la indústria europea pugui liderar la transició verda i mantenir-se competitiva en un mercat global cada cop més agressiu. Entre els seus eixos principals s’hi troben l’accés a energia assequible i neta, amb una aposta per l’electrificació i la reducció de la dependència d’energies fòssils importades; el suport a la circularitat per reduir dependències de matèries primeres crítiques i fomentar un model de producció sostenible; la creació de mercats per a productes descarbonitzats a través de normatives de compra pública i incentius per a la indústria; i la mobilització de grans inversions, tant públiques com privades, per modernitzar el teixit industrial europeu.
Segons dades de la Comissió Europea, el Clean Industrial Deal preveu una inversió addicional anual de 480.000 milions d’euros per modernitzar les infraestructures energètiques i industrials, en comparació amb la dècada anterior. Això inclou una taxa d’electrificació de l’economia que hauria d’augmentar del 21,3% actual fins al 32% el 2030. A més, la UE espera instal·lar 100 GW de capacitat renovable cada any fins a finals de la dècada. En l’àmbit de l’economia circular, la Comissió fixa com a objectiu augmentar el percentatge de materials reciclats del 11,8% actual fins al 24% el 2030. El mercat de la remanufactura, que actualment mou uns 31.000 milions d’euros a Europa, podria triplicar-se fins a assolir els 100.000 milions d’euros, generant 500.000 nous llocs de treball en el sector de la reutilització i el reciclatge.
Una de les principals preocupacions de la política climàtica europea és el fenomen de la fuita de carboni. Aquest concepte fa referència a la deslocalització de la producció industrial cap a països amb regulacions ambientals més laxes, on els costos de producció són més baixos per la manca de restriccions sobre les emissions de CO2. Per fer-hi front, la Unió Europea ha implementat el Carbon Border Adjustment Mechanism (CBAM), un mecanisme d’ajust en frontera que imposa taxes sobre determinats productes importats segons la seva petjada de carboni. Això busca garantir que les empreses europees que inverteixen en descarbonitzar-se no es vegin en desavantatge respecte els competidors estrangers que operen amb costos ambientals menors. Malgrat tot, encara hi ha un debat sobre la seva eficàcia i sobre com evitar que aquest mecanisme generi tensions comercials amb països tercers. En aquest sentit, la Comissió Europea està explorant l’ampliació del CBAM a nous sectors i la inclusió d’emissions indirectes per assegurar una competència equitativa en el mercat global.
Tot i així, aquesta estratègia es pot trobar amb obstacles considerables. D’una banda, la política industrial agressiva desplegada per l’Inflation Reduction Act (IRA) suposa un atractiu poderós per a les empreses europees, que podrien preferir invertir als Estats Units on hi ha subvencions generoses i costos energètics més baixos. La Comissió ha intentat respondre amb mesures similars, però el seu abast financer és limitat en comparació amb els incentius nord-americans. D’altra banda, la Xina continua exercint una pressió significativa en sectors com el de les tecnologies netes, amb una capacitat de producció massiva que pot inundar el mercat europeu amb productes a preus molt baixos. Sense una estratègia de defensa comercial més ferma, la UE corre el risc de veure la seva indústria verda marginada per aquestes dinàmiques globals. En l’àmbit intern, les divergències entre estats membres poden dificultar l’execució d’aquesta estratègia.
