Amb la convocatòria inesperada d’eleccions generals es torna a aturar el funcionament normal de les institucions espanyoles. Més de mil alts càrrecs de l’estat i de les principals empreses públiques seran substituïts si canvia el color de govern, i de fet, si es manté el PSOE al poder amb tota probabilitat també s’actualitzaran bona part d’aquests noms. Les persones que substitueixen aquests mil alts càrrecs sovint vindran d’entorns professionals poc o gens relacionats amb la seva nova posició institucional, la qual cosa implica que perdran el primer any posteleccions tot intentant posar-se al dia de les carpetes obertes, coneixent els companys i familiaritzant-se amb el gabinet. La xifra de més de mil alts càrrecs de designació política col·loca a Espanya frec a frec amb països com Turquia, molt per darrere de geografies com els Estats Units, Portugal, Suïssa, Àustria, Alemanya, Holanda o fins i tot França, on els càrrecs intermedis – direccions generals, subdireccions generals, presidència d’empreses públiques – són perfils tècnics que no canvien cada legislatura.
Per si l’aturada de les institucions durant la campanya, les negociacions per formar govern i el període d’adaptació dels nous alts càrrecs no fos suficient, la poca previsibilitat d’aquesta convocatòria d’eleccions ha fet que s’aturin en sec més de cinquanta projectes legislatius. La legislació espanyola forca al fet que s’hagi de tornar a iniciar de zero la tramitació dels projectes actius en el moment de convocar eleccions, fet que en aquest cas implicarà un retard d’entre dos i tres anys per a una seixantena de normes.
Un dels projectes afectats és la llei de mobilitat sostenible, que havia de permetre corregir l’enorme dèficit de punts de càrrega i infraestructura elèctrica a Espanya amb relació als veïns europeus, alhora que preparava el terreny per a la popularització dels peatges de congestió a les capitals de província i grans ciutats, alineant-nos així amb les polítiques sostenibles d’arreu de la Unió Europea. També en matèria de sostenibilitat caldrà començar de nou amb la llei de malbaratament alimentari, que havia d’introduir mesures per a minimitzar el menjar que es malgasta i que ja estava aprovada al congrés, només a falta de passar el tràmit d’aprovació al senat.
Les eines per a lluitar contra la conjuntura econòmica adversa també queden decapitades. La llei de la morositat comercial atura la seva tramitació, com també ho fa la modificació legislativa que havia de permetre flexibilitzar el requisit de tenir un 100% de factures pagades per sota de seixanta dies per accedir als PERTEs (projectes estratègics dels fons Next Generation), la qual cosa provocarà que alguns d’ells quedin pràcticament deserts perquè no trobaran empreses que compleixin aquest requisit. Tampoc es prorrogarà la rebaixa fiscal sobre la factura elèctrica o els programes de suport envers la inflació. Totes aquestes qüestions relacionades amb facilitar l’accés als fons europeus i no perdre competitivitat empresarial davant un context econòmic advers no es podran recuperar d’aquí dos o tres anys, perquè aquests escenaris ja estaran tancats.
És complicat estimar el cost econòmic i social de la immensa ineficiència que genera l’aturada de tot l’engranatge institucional durant més d’un any i l’obligació de tornar a la casella de sortida en una seixantena de projectes, alguns d’ells ja amb diversos intents infructuosos de tramitació. Aquest és un problema amb solució senzilla: per una banda, es fa imprescindible minimitzar les àrees institucionals on els càrrecs són de designació política per tal d’aïllar les institucions dels cicles electorals; i, en segon lloc, simplificar el procés dels tràmits legislatius (la doble aprovació a congrés i senat aporta algun valor actualment?) – en definitiva, si les tramitacions fossin més àgils, disminuiria la probabilitat que els projectes estiguin a mig tramitar quan s’esgota un cicle electoral alhora que ens dotaria de més velocitat de reacció en un context altament canviant. Mentre tot això no passi, toca començar de nou.
