El president dels Estats Units ha triat com a gran enemic el dèficit comercial que el seu país té amb la majoria de les nacions del món. Ho veu com un fenomen nefast que permet que els altres països s’aprofitin de la capacitat econòmica de la primera potència mundial. Un dels greuges que sovint expressa en les seves rodes de premsa improvisades consisteix a queixar-se que els dèficits comercials suposen un «subsidi» a favor del país exportador. És a dir, Trump assimila els pagaments que fan els importadors americans als pagaments que fan els governs als seus ciutadans i empreses. Aquesta noció, a primera vista, és estranya. Però si ens ho mirem detingudament, podria ser una de les poques afirmacions assenyades del president sobre el comerç internacional.
Les importacions normalment són a càrrec d’empreses privades, no pas de l’administració. Ara bé, cal recordar que el govern federal dels Estats Units gasta aproximadament 1,40 $ per cada dòlar que ingressa. Això, en termes generals, es tradueix en el fet que un 6,5% de la renda nacional americana prové, inicialment, de fons federals finançats amb nou endeutament. Si aquesta renda no es dedica íntegrament a la compra de productes fabricats al país, sinó que una part es dedica a importar-ne de l’estranger, és innegable que el dèficit del govern federal està finançant part del dèficit comercial. En altres paraules, el govern federal subvenciona altres països perquè exportin els seus productes al mercat americà.
Aquest concepte és ben conegut en la professió econòmica i històricament el dèficit comercial i el dèficit fiscal s’han conegut com els «dèficits bessons», de tan estreta que és la seva relació. L’últim cas paradigmàtic que demostra la connexió entre els dos fenòmens és, evidentment, el programa d’austeritat de Milei a l’Argentina. Milei va heretar uns dèficits bessons significatius, i el gran ajustament que va fer des del primer mes que li va garantir un superàvit cada mes del seu mandat va imposar una disciplina immediata a la balança comercial. Privada la societat dels fons provinents del dèficit públic, les importacions van haver de frenar. L’ordre fiscal no només afavoreix l’ordre monetari per reduir la inflació, sinó que també afavoreix l’ordre comercial.
L’administració Trump podria posar fil a l’agulla. A l’inici, Elon Musk afirmava que els esforços del seu departament aconseguirien retallar la despesa anual en un bilió de dòlars (amb dotze zeros). Mesos després, resulta que no només la despesa federal no ha disminuït sinó que ha augmentat en més de cent cinquanta mil milions de dòlars. Aquest fracàs estrepitós a l’hora d’imposar l’austeritat promesa a la despesa pública implica que la balança comercial encara és més negativa del que hauria estat si els estalvis promesos s’haguessin fet realitat. A hores d’ara sembla més probable que els aranzels que s’han imposat sobre alguns productes concrets provinents de la Xina contribuiran més a reduir el dèficit fiscal que no pas les accions del Departament d’Eficiència Governamental.
Tot això queda a banda del fet que l’economia ens ensenya que els dèficits comercials no són ni bons ni dolents per si sols, i ni tan sols és cert que contribueixin a la desindustrialització de les economies. Ara bé, hi ha consideracions fora de l’anàlisi estrictament econòmica, provinents de la política (no subvencionar altres països) o de la seguretat nacional (no dependre de països rivals per a productes estratègics) que poden portar als líders nacionals a voler reduir les importacions. Si de debò ho volen aconseguir, no podem ignorar una de les lleis més bàsiques de l’economia política: si vols l’ordre comercial, assegura’t abans l’ordre fiscal.
