L’obertura de mercats que va suposar la transició democràtica a Espanya i la voladura més o menys controlada dels monopolis insolvents que havien perdurat arran de l’autarquia franquista van suposar un canvi econòmic dràstic a Catalunya. Una “apertura” ràpida i imparable, a més de política també econòmica, que es va accelerar arran de les exigències que la Comunitat Econòmica Europea va imposar al govern de Felipe González en un procés d’adhesió que va començar formalment el 1977 i va culminar l’1 de gener de 1986.
Òbviament, aquell procés va afectar profundament l’agricultura i la indústria de tot l’Estat. La desindustrialització va escombrar el sector secundari tradicional català, un canvi que encara es va accentuar més amb un altre procés, el de deslocalització, que comença els anys noranta i pren encara molta més volada durant la primera dècada d’aquest segle. Els experts van definir aquesta tendència, que situava els centres de producció de les empreses en països amb menys costs en recursos humans, menys despeses d’impacte ambiental i més beneficis fiscals, com un efecte derivat de la “globalització”. La “globalització”, efectivament, hi ajudava. Però la “globalització” sola no va desballestar la indústria automobilística britànica mentre que la francesa resistia tots els colps.
Siga com siga, la indústria catalana sí que es va “globalitzar”. És a dir, es va deslocalitzar i es va aprimar. I la tendència va ser més i més forta arran de cada crisi. La del 2008, per exemple, la penúltima que hem patit, hi va incidir de manera notable. Com ara ho ha fet darrera, derivada de l’impacte covid. Però aquesta tendència s’ha vist matisada i contrarestada amb l’expansió de mercats dels sectors que han resistit i també amb les inversions externes que es corresponen a cada cicle.
En tot cas, entre l’any 2000 i el 2028 es van perdre a Catalunya 242.000 llocs de treballs en la indústria. Durant el mateix període, però se’n van guanyar 767.000 en el sector serveis. Afirmen els experts que la indústria perd volum, però guanya en productivitat, mentre que els serveis creixen però es mantenen en un índexs productius molt més baixos.
El problema en tots aquests canvis és que empreses, sindicats i administracions no han plantejat en cap moment accions conjuntes que delimitaren unes estratègies compartides tendents, per exemple, a augmentar encara més la productivitat en la indústria, a apostar per sectors raonables -realment aprofitables, no els que imagina una esquerra radicalment frívola- i a disminuir totes els precarietats que comporta l’augment vertiginós del sector serveis, derivat del creixement de la indústria turística, o del sector immobiliari, que avança i retrocedeix a colps imprevists i gens controlats.
El darrer congrés del Partit Comunista Xinès -el darrer efecte de la situació mundial derivada de la globalització, que ha abordat ací mateix un article complet d’Alberto Prieto– planteja una nova situació que podria ser aprofitada des de Catalunya. El secretari general del PCX i president de la República Popular, Xi Jinping, confirmat en aquest darrer congrés, pretén tancar l’etapa de creixement i expansió exterior. La Xina ja no vol ser “la fàbrica del món” i gira cap a endins. A part uns altres efectes, el principal proveïdor de productes industrials barats d’Occident tindrà a partir d’ara unes noves prioritats. L’estratègia de la direcció del PCX afecta greument el proveïment de primeres matèries i d’elements estratègics necessaris per a la producció industrial, que la Xina acapara, un fet que fa temps que preocupa les altres grans potències.
No cal dir que seria convenient, en tot aquest nou escenari, una reflexió compartida a Catalunya sobre quines oportunitats se’n poden desprendre. Els inconvenients són fàcils d’imaginar -de fet, ja els patim-, agreujats, a més, per l’encariment desbocat del preu dels carburants i del transport marítim. Els avantatges no seran tan fàcils improvisar, però s’han d’aprofitar. “Relocalitzar” la indústria a Catalunya -la indústria aprofitable- no és fàcil. Cada sector genera un ecosistema productiu propi a l’entorn sense el qual no és gens fàcil que siga mínimament competitiu. Però, sense improvisacions i amb càlculs que no ensopeguen amb les traves administratives habituals a Catalunya, el sector industrial podria deixar d’aprimar-se i fins i tot recuperar-se.
