La Reunió del Cercle d’Economia ha canviat molt. Ara hi ha més directius que no pas empresaris”, comentava un històric del club de les elits barcelonines entre passadissos al Palau de Congressos de Barcelona. La festa major del Cercle, en efecte, és molt diferent que fa 60 anys, quan era la Costa Brava qui connectava el gran centre català en les beceroles de la Transició. Les jornades, en línia amb la degradació intel·lectual del sector privat del país, ja no són una illa de pensament per al fugaç liberalisme català. Hom hi va com qui va al Primavera Sound: amb l’outfit arregladet i sabent exactament quines cançons sonaran.
El segon dia de les jornades, el Cercle es va aturar a celebrar-se a si mateix. No en va les jornades fan quatre dècades! El president, Jaume Guardiola, i el director general, Miquel Nadal, van prendre l’escenari per recordar alguns dels caps que han pensat el seu tros de Catalunya: Carles Ferrer Salat, Jaume Vicens Vives o Joan Mas Cantí -infal·lible a la trobada-; o, ja obertament, Jordi Pujol, van rebre els llorers del centre polític i nacional, entre aplaudiments. Fer memòria ha servit per comprovar que el temps ha estat hostil amb el pensament empresarial del país. No cal sentir nostàlgia per veure-ho -qui signa no ha viscut ni la meitat d’anys que el Cercle d’Economia-; només constatar un buit.
No un buit, una taca. Perquè les jornades del Cercle fa molts anys que tenen només un color, que enguany han tngut la sort de compartir amb l’Ajuntament, la Generalitat i la Moncloa. Ja és dramàtic que el pensament econòmic liberal català estigui supeditat als postulats d’una formació política, qualsevol. Pitjor encara és, però, que beguin d’un partit d’un altre país que només ve a Catalunya amb franquiciats; i que, a més, vol imposar la censura de l’avorriment extrem. Ja no és que els empresaris catalans hagin perdut nivell fins a esdevenir directius. És que són oficinistes!
Entregat a partits, consultores i escoles de negoci, el Cercle ja no serveix per pensar el país. I és una pena, i fins i tot un perill: Una societat moderna necessita els seus pijos actius; igual que necessita el seu quinquis sempre alerta. I Catalunya encara més. L’esperit d’ordre del Principat no desapareixerà perquè hagin mort els seus intel·lectuals de tota la vida. En buscarà uns altres, els que trobi. I n’ha trobat, i tant que sí.
El forat amb forma d’empresariat democràtic l’han tapat uns pensadors que ja no es creuen allò del liberalisme. La poca dreta amb prou esma per pensar Catalunya -com a nació, com a projecte i com a entramat institucional- crema tots els postulats que fonamentaven el valor del Cercle, i que el podien fins i tot connectar amb l’altre extrem de l’espectre polític -el republicanisme, o una de les seves fases, també necessita el capital-. El post-liberalisme català guanya allà on els liberals fa 30 anys que es deixen guanyar; allà o uns plantegen l’estructura sencera d’un règim -nou i terrible- mentre els altres divaguen sobre la polèmica de torn. Sota el mandat de Javier Faus, alguna nota d’opinió del Cercle encara feia brillar certa mirada llarga. Ara es confonen amb columnes i tertúlies. Ells veuran. Nosaltres, els altres, només canviem de rival.
