A la Sagrada Família se li ha adjudicat -de manera completament errònia- ser la joia inacabada de Catalunya. I dic errònia perquè aquell monument que des de fa segles es troba en obres no és l’única infraestructura que sempre sembla que està avançant, però mai s’acaba. Els nostres estimats trens, estacions i estructures de Rodalies s’emporten el premi a la pitjor execució de la història de Catalunya. I m’atreviria a dir que probablement veurem abans acabada la Sagrada Família -sense desmerèixer la complexitat de l’arquitectura de la basílica- que el soterrament de l’estació Montcada i Reixac, l’augment de freqüència a l’R3 o l’eliminació del tuit que cabreja a la meitat de Catalunya un dilluns a les 8 del matí: “Incidència a Rodalies”.
La ministra de Transports, Raquel Sánchez es referia a aquesta qüestió el passat dijous dient que les queixes es traduïen en “victimismes infundats”. Per salvaguardar les desafortunades paraules de la ministra, diré que ella parlava de les queixes polítiques que rebia des del Govern, fent referència a la poca execució pressupostària que rep el país en termes de transport. I sí, Sánchez no parlava de les queixes de nosaltres mortals que agafem el tren cada dia i cada dia hi ha una història diferent, però cal destacar que si no s’inverteix suficient i tampoc es mou ni un dit perquè es traspassin les competències, el servei no millorarà.
Però, anem a veure les xifres. Aquest 2022, Renfe i Adif hauran executat al voltant d’un terç del pressupost que es demanava a Catalunya per millorar les infraestructures de Rodalies -a Madrid la previsió és que sigui de més del 100%-. Llavors, si fem la suma ràpida, a Catalunya no s’executa ni la meitat del que s’executa a Madrid, però ens passem de victimistes quan ens queixem del fet que no hi ha diners. La ministra de Transports, en aquest mateix discurs que titllava el govern català de victimista, també guardava certa empatia cap als usuaris dels trens catalans, que entre les obres de la Sagrera i la ja impossible arribada del corredor mediterrani porten aguantant retards i alteracions a canvi de mínimes millores. “No hi ha oblit ni abandonament a Catalunya”, deia la ministra que assegurava que si hi havia molèstia era perquè alguna cosa s’estava fent.
No és que no s’hagin implementat mesures per fer més amena aquesta llarga espera per a la millora dels nostres trens, però un any de transports gratuïts no paga la pena quan fa dècades que saps que, si no vius a Barcelona, els plans els fas amb quatre hores d’antelació -comptant la freqüència de trens, la distància a recórrer i la molt probable incidència que et trobis pel mig-. Rogamos Empujen Nuestros Ferrocarriles Estropeados, que deien els meus pares fa dècades, quan això de queixar-se del transport públic encara no et convertia en un pusil·lànime. I és que, s’aprèn molt de puntualitat quan saps que segurament arribaràs tard per culpa d’unes infraestructures que pagades amb els teus impostos no cobreixen les teves necessitats.
No tot està perdut, sembla que les obres de la Sagrera han acabat i l’R2 torna a funcionar a empentes i rodolons sí, però sense transbords addicionals. Sant Andreu Comtal té una nova estació molt més moderna i l’antiga ja s’està desmuntant. El soterrament de Montcada i Reixac està més sobre la taula que mai i la freqüència de trens podríem dir que s’està estudiant. Amb tot, només han faltat dècades de mals serveis, una execució pressupostària mínima i molts catalans enfadats perquè alguna cosa millori. Ara bé, com deia al principi, igual que no sabem què va ser abans si l’ou o la gallina, tampoc endevinarem mai si primer s’acabarà la Sagrada Família o les incidències de Rodalies.
