El passat divendres es va produir l’anunci del president del govern espanyol, Pedro Sánchez, amb relació a la inversió de 2.400 milions d’euros a l’aeroport de Madrid-Barajas per a la seva substancial ampliació. Aquesta aposta, segons s’ha anunciat, estarà particularment enfocada a reforçar la presència de vols de llarg radi, intercontinentals, però també a incrementar el potencial flux de transport de mercaderies —un punt clau per a la competitivitat industrial i logística de l’Espanya central en relació amb la de Catalunya—. És inevitable no relacionar aquest anunci amb el debat que s’ha produït els darrers dos anys entorn de la potencial ampliació de l’aeroport de Barcelona-El Prat, que finalment s’ha guardat al calaix de forma indefinida.
La discussió mediàtica sobre els pros i contres de l’ampliació del Prat ha estat desordenada, però sobretot, ha fet aflorar un cop més la gran confusió que vivim a Catalunya cada cop que fem front a la necessitat d’analitzar els impactes relatius i absoluts de les decisions que prenem. A casa nostra s’ha consolidat l’estranya tendència d’enfocar qualsevol debat estrictament d’acord amb el seu impacte absolut. Així doncs, si hi ha un únic ànec afectat per un potencial trasllat de l’estany de La Ricarda, la decisió és evident: cal aturar el projecte. Si hi ha un únic ocell que pateix l’impacte de la construcció d’un molí eòlic, no cal parlar-ne més: renunciarem al projecte. Si hi ha una mina de liti o cobalt amb un conflicte social i els cotxes elèctrics fan servir liti o cobalt per a les seves bateries, deixem-ho estar: aturem l’electrificació de la mobilitat. És impossible guanyar un debat fonamentat en els impactes absoluts, perquè qualsevol punt de vista generarà una externalitat major que la de no fer res. És un marc de discussió que sempre guanyarà qui defensa no fer res.
En realitat, aquest plantejament és una fal·làcia. Ho és perquè l’alternativa que entre tots hem donat per bona, que és la de no fer res, no és en realitat l’alternativa real. L’alternativa real de no aixecar un molí eòlic són uns quants anys més de cremar gas per al nostre abastiment energètic, o de gestió de residus nuclears. L’alternativa de no moure l’estany de La Ricarda és operar milers de vols nacionals, de curt radi, per fer escala de Barcelona a Madrid quan volem desplaçar-nos a un altre continent. L’alternativa de no electrificar la mobilitat és la de centenars de morts anuals per contaminació atmosfèrica derivada dels fums dels motors de combustió, a banda de les seves emissions de gasos d’efecte hivernacle. Aquests costos d’oportunitat no tenen impacte zero, i a vegades (de fet, sovint) ens podem trobar davant la ironia que l’alternativa de no fer res era en realitat la de major impacte. Si en fem una anàlisi més acurada, fins i tot hauríem d’estimar quin percentatge de mercaderies que arribaran a Madrid en avió ho podrien haver fet a Barcelona o València per via marítima, amb un impacte ambiental molt menor, si s’hagués plantejat una anàlisi comparativa de forma objectiva i rigorosa.
Tot això ens porta a plantejar debats madurs, adults, i alhora incòmodes i complicats. És difícil donar llum verda a un projecte que pot tenir una afectació sobre un determinat ecosistema, però és una decisió valenta i adulta si es pren en pro d’evitar un impacte encara major. Aleshores, el quid de la qüestió és aquesta comparació relativa: és fonamental llistar i analitzar amb rigor tots els impactes de cadascuna de les alternatives, assumint que no fer res també és una alternativa que en la majoria dels casos comportarà externalitats ambientals negatives. Com que seguim sense fer aquest exercici, continuem prenent les decisions incorrectes que ens porten a ser qui més impactes genera: que un 0,26% de la potència renovable instal·lada a Espanya el 2023 sigui a Catalunya quan és aproximadament una quarta part de la població i del PIB no és gratuït en termes d’impacte ambiental. Tampoc ho és que els catalans acabin essent grans usuaris del pont aeri El Prat–Barajas perquè d’acord amb un error de càlcul s’ha cedit tota l’operativa intercontinental a Madrid.
