Un dels caps bons -pocs- dels que poc presumir l’esquerra espanyola, el sociòleg César Rendueles, deia fa anys que un dels grans problemes dels moviments d’alliberament social és la nostra manca d’imaginació. “Ens han ficat als ossos certa docilitat, que ens ha fet submisos, però també molt incapaços d’imaginar alternatives”, declarava durant la presentació d’un dels seus llibres estrella, Capitalismo Canalla. Una mica el mateix deia Zizek en aquell divertiment que era La guia pervertida per al cinema, quan parlava de l’èxit de les pel·lícules de zombis: “és més fàcil imaginar la fi del món que la fi del capitalisme”. Matar-nos els somnis, doncs, és un dels KPIs dels dolents: qui aconsegueix que el populatxo deixi de pensar en un futur millor, ha guanyat del tot. Del tot.
En la seva ultramuntana anàlisi de la proposta de finançament singular, l’extrema dreta espanyola -la normal no existeix; o no fora del PSOE- té més raó de la que es pensa. Per limitada, per pobre, per esquelètica que sigui la reforma que les comissions bilaterals entre l’Estat i els insulsos d’Illa acabin portant al Parlament, serà un perill per a Espanya. L’infrafinançament que ha patit el país les darreres dècades, entre negligent i maliciós, ha estat prou profund perquè quatre duros siguin prou per donar-nos idees. Quatre duros, un tastet de viure materialment lluny de Madrid, i ningú se’n podrà resistir. Ben utilitzades políticament, fins i tot les engrunes de Sánchez poden servir perquè asfaltem un nou camí per a l’alliberament nacional, i això fa -raonable, certa- por a molts estaments castellans.
No és estrany, doncs, que malgrat que els afers catalans siguin cada cop més interessants a una capital més antisanchista que unionista, més nord-americana que espanyola, les palanques econòmiques del poder continuïn amb el seu atac sense pietat a qualsevol retoc del model de finançament. Sis dels darrers 12 informes de Fedea, el think tank que fa de corretja dels grans capitals de l’Ibex -amb membres com el que fora cara visible del sortosament malaguanyat Ciutadans, Luís Garicano- es dediquen a defenestrar la proposta de finançament pactada per ERC i PSOE. Sí, aquesta proposta indefinida, etèria i desdibuixada, encara sense xifres ni concrecions: fins i tot aquesta idea sembla aberrant entre els que toquen bitllets a Espanya. A les “fàbriques d’idees” s’afegeixen alts funcionaris -el rol dels inspectors d’hisenda com a falange de la dreta econòmica és més que notori-, mitjans i uns barons populars que tornen a posar al centre del seu discurs l’animositat contra el Principat que ja els va fer esclatar durant el Procés. No en falla ni un. Prou agressiu, si m’ho pregunten a mi, per ser aquest un conflicte ja resolt -per haver-se recuperat la convivència amb el triumvirat socialista-.
Veient els tremolors a l’altra trinxera, al país del costat, bé faria l’independentisme de començar a pensar què pensarà quan arribi -si arriba- la hipotètica clau de la caixa. Si fa anys esdevenir els tres territoris històrics d’Euskal Herria era el somni de molts catalanistes, ara és el pitjor escenari: que els diners propis matin l’ambició, que el control dels recursos -encara llunyà, i que no es troba als pactes d’Illa- ens faci pensar que aquí ja estem bé. Un moviment com cal ha de veure als ulls de l’enemic el potencial que té el fet de ser propi, de ser un ell sol; i actuar en conseqüència. Tant de bo n’hi hagués un.
