L’exhibició d’odi que les institucions aragoneses estan projectant envers Catalunya amb l’aparició, una vegada més, de la discussió sobre les obres d’art de Sixena, va propiciar fa uns dies una notícia a la televisió pública que recordava que més enllà de la tensió política ambdós territoris gaudeixen d’unes molt bones relacions comercials. La peça recuperava una estadística de l’administració aragonesa que afirmava que el 38% dels béns fabricats allà es dirigien concretament a Catalunya, una xifra altíssima si considerem que la base 100 no és el conjunt d’Espanya sinó el conjunt de destins dels béns produïts a Aragó, també les exportacions. De fet, és una xifra tan alta que podríem dir que és una anomalia. Una anomalia perfectament documentada amb centenars de casos particulars d’empreses catalanes que han optat per escollir Aragó pels seus plans d’expansió, o directament s’han traslladat allà: des de la macroseu de BonÀrea a Èpila – molt més gran que la de Guissona – fins a Gallina Blanca, Valeo, Enplater o Envases Petit, entre molts altres.
Hi ha qui afirma que això és inevitable perquè Aragó té molt sòl disponible i, en conseqüència, el cost del metre quadrat industrial és molt més baix que a Catalunya. Aquesta observació és certa, si bé obliden que crear un centre productiu lluny de la seu operativa suposa tota mena de sobrecostos: des de l’elevat cost de moure gran quantitat de materials entre plantes – serà un viatge de 400 € per camió com a mínim, en lloc d’una logística interna que seria pràcticament gratuïta en el cas d’expandir centres productius existents a Catalunya – i les dificultats de trobar talent altament qualificat a l’Aragó degut a la baixa densitat poblacional, sobretot on hi ha grans terrenys disponibles, pel fet de tractar-se de zones eminentment rurals. Per a empreses exportadores, Aragó és també més lluny del Port de Barcelona, encarint el cost logístic de portar el producte acabat fins al client final. Per tot plegat, si pregunteu a qualsevol empresa que hagi fet quatre números per estudiar si tindria sentit financer moure’s a Aragó, us confirmarà que la resposta a aquesta pregunta sol ser negativa a mitjà i llarg termini: si bé s’estalvia una part de la inversió inicial a través d’un terreny més barat, de seguida es recupera aquest import amb els sobrecostos logístics d’estar a ubicacions més remotes i allunyades de clústers i ecosistemes veïns i de ports i aeroports de mercaderies.
Aleshores, a què es deu aquest flux d’empreses que es mouen cap a l’Aragó? La resposta pot ser més senzilla del que sembla: perquè no poden fer-ho a Catalunya. Perquè, en massa ocasions, senzillament és impossible muntar una indústria a Catalunya, malgrat que es vulgui. Darrere de cada cas mediàtic com la fàbrica de bateries de Lotte a Mont-Roig del Camp, per la seva dimensió en inversió econòmica i creació de llocs de treball, hi ha desenes de situacions anàlogues però menys mediàtiques per ser més discretes i locals. Creieu, els lectors, que una fàbrica de bateries per a vehicles elèctrics d’una multinacional coreana líder a aquest sector, amb 1.000 milions d’euros d’inversió directa i la creació de 600 llocs de treball, molts d’ells de qualificació elevada, seria possible de construir a Aragó? Evidentment que sí. Tindria tota mena de facilitats i agilitats. Li posarien una estora vermella. A Catalunya ha topat amb cent deu associacions naturalistes impugnant el procés urbanístic, amb el cas concret d’Unió de Pagesos elevant-ho a la categoria de denúncia al jutjat contenciós-adminsitratiu, la qual cosa esvera als promotors i porta al projecte a una situació molt propera al descarrilament. Només un projecte estratègic, essencial pel país, en situació de greu perill pot justificar que el President de la Generalitat agafi un avió fins a Corea del Sud per parlar-ne, com va fer Salvador Illa la setmana passada. Les que poden instal·lar-s’hi perquè tenen la sort de no trobar un reguitzell d’agrupacions quasi unipersonals paralitzant-ho tot, si no són multinacionals estrangeres sinó empreses familiars (com podria ser el cas de la mateixa BonÀrea), topen amb el fet que l’Impost de Successions tindrà alguns zeros de menys a l’Aragó, i evitarà la possibilitat d’una venda forçada de la companyia per haver de fer front a un impost en situació de falta de liquidesa (pagar a nivell personal pel valor de l’empresa no implica tenir el valor de l’empresa al compte bancari, només hi és si es ven).
Talment com Europa – o fins i tot podem dir Occident – ha fet amb Xina, cal vigilar amb externalitzar la fabricació a altres territoris pensant que gaudirem eternament de la superioritat moral de dissenyar el que altres fabriquen i alhora mantenir el nostre estat del benestar. La prosperitat d’un país no es guanya fixant sous alts i preus de l’habitatge baixos per decret, com es vol fer a Catalunya. Això ja s’ha provat a altres indrets com Veneçuela i no ha reeixit. La pobresa sempre acaba aflorant si no hi ha una base de recerca, innovació, diferenciació, tecnologia, teixit productiu. I si seguim relegant-ho tot plegat a una regió veïna, també els hi enviem la riquesa dels nostres fills i néts. Si es tracta d’Aragó, a més, potser els hi incloem la dignitat política dins el mateix paquet, considerant la seva propensió a trepitjar tot el que pugui fer olor de catalanitat.
1 
