Cavalcar contradiccions, per robar un concepte als fills acomodats del 15-M, és una de les coses més espanyoles que hi ha. Especialment quan es tracta de tenir contents els aliats. No hi ha ambivalència prou flagrant, contradicció prou profunda, perquè la política castellana i la seva expansió colonial no l’accepti quan es tracta d’omplir les butxaques dels seus alegres subvencionats. Només cal observar les taules de l’Ibex: de les 35 capitanes d’indústria que dominen la cotització als mercats de l’Estat, dues terceres parts -si no més- viuen del BOE: banca, infraestructures, energia… Totes elles, subsidiàries de permisos, contractes i concessions públiques per existir. Totes elles perfectament integrades en les institucions no com a eina per a la gestió de recursos i millora de la vida del ciutadà -en el sentit més profund, republicà, del terme-, sinó com a fi en si mateixes. Si Joan Carles dient a Bárbara Rey “yo me río de Armada” és la sublimació més pura del 78, les barrabassades d’Ignacio Galán des del despatx més gran de la seu d’Iberdrola són un aliatge prou acurat. Ara, amb les costures dels consensos de règim a punt de rebentar per la crisi de l’habitatge, espera el torn per alimentar-se dels PGE un altre monstre improductiu del parquet de Madrid: el totxo.
Com sempre, qualsevol crisi de fonament material que entomi l’Estat espanyol se soluciona, a parer dels seus cerebrals tecnòcrates, llençant diners a la cara de la directiva de les seves potes empresarials. No és que la gestió pública sigui subsidiària dels interessos d’ACS, Indra o el Santander; és que, per a totes les majories parlamentàries a la Carrera de San Jerónimo, són una i la mateixa cosa. I, com sempre, ha de ser un català el que implementa la doctrina de manera més fidel. Qui millor que Salvador Illa per ser més papista que el Papa! L’habitatge, assegura el flamant president de la Generalitat -vèrtex accidental, ben bé com els altres dos, del nou triumvirat socialista- estarà “al centre de la legislatura”; i la “majoria progressista” al Parlament català està d’allò més cofoia. En un Debat de Política General en què el cap de l’executiu cercarà escenificar una majoria que no hauria de ser tal, Illa fa gala de les dues cares de tot mestre hispànic: amb una, parla d'”estar a l’altura” per solucionar un greuge social “insostenible”. Llavors, però, apareix l’altra: 1.100 milions d’euros per construir 50.000 pisos públics del bracet amb els operadors privats.
Cal llegir l’actualitat per adonar-se’n a qui va dirigit aquest compromís. Famílies, entitats socials, moviments veïnals són els que pateixen els efectes de la pitjor crisi residencial de la història moderna del país. Però qui més ha obert els braços per rebre -amb alegria, com Míster Marshall- les inversions del Govern ha estat, per descomptat, la patronal de promotors i constructors. Tan contents que no s’ho creuen, i prefereixen esperar que el compromís d’Illa “no es quedi en bones paraules”. Com s’hi ha de quedar, si és amb la gent dels duros! No s’ha de ser tan patidor. Mentrestant, a Sant Jaume fan bandera d’haver aconseguit reduir un 5% el preu dels lloguers als municipis tensionats d’ençà de l’entrada en vigor de la minsa llei espanyola de l’habitatge -després d’anys de guerra sense quarters contra la catalana-. El socialisme no és el que era: fa 70 anys, si un model de Lada funcionava, ja no se’n feien més. Ara, si una política funciona, el següent pas lògic és guardar-la al calaix i ofegar una constructora en bitllets. Curiós.
La desfeta de l’habitatge és una hidra, i darrere de cada petita victòria esperen dos caps monstruosos més. El problema de les crisis sistèmiques, aquelles que responen a dinàmiques arrelades durant anys i panys, és que tenen molt mala sortida política: ningú conforma majories amb explicacions estructurals, per això Althusser es va enfadar amb el Partit Comunista Francès. Les solucions senzilles i algorítmiques, com simplement construir en massa, simplement regular o simplement menjar-nos els rics -oi?- tenen generalment més d’actes de campanya que de programes de govern. Introduir l’habitatge a l’estat del benestar sense un model solidari, sense reformes, sense adaptar-se regularment a la realitat sobrevinguda, és també perillós; com demostren uns Països Baixos amb un 30% de lloguer públic i amb l’extrema dreta com a primera força a la seva Cambra de Representants. Tant per tant, però, no estaria de més tenir una Generalitat que dediqui les seves proclames grandiloqüents a les majories populars, i no als personatges d’aquestes pel·lis horroroses de Ruben Östlund sobre festes i iots de luxe. Si no hi ha res més espanyol que finançar ACS, Catalunya hauria d’anar per un altre camí.
