El passat 2 d’abril Donald Trump va anunciar una nova sèrie d’aranzels massius, denominats pel president com a ‘Dia de l’Alliberament’, en un intent de reformular la política comercial dels Estats Units. El magnat americà va aparèixer en una compareixença amb un seguit de taules on s’exposava el tipus aranzelari que s’imposaria a cada país. La metodologia de càlcul, es va dir en aquell moment, era sofisticada i tenia en compte tot un seguit de factors per calcular les barreres aranzelàries i no aranzelàries a les que els Estats Units s’enfrontaven respecte de cada país. Res més lluny de la realitat. La fórmula utilitzada es reduïa al quocient entre el dèficit comercial – és a dir, la diferència entre les exportacions i les importacions – i les importacions per cada un dels països.
Aquesta fórmula assumeix que perquè no existeixi aranzel no ha d’existir dèficit comercial amb cap país, cosa que és evidentment contrària a tota lògica sobre els beneficis recíprocs que ens aporta l’intercanvi de béns i serveis mitjançant el comerç internacional, i suposa no entendre la teoria de l’avantatge comparatiu i com cada país s’especialitza en la producció d’aquells béns i serveis on comparativament és més eficient que els altres. Les cadenes de valor globals que vehiculen el comerç internacional contemporani impliquen una xarxa interconnectada de producció i subministrament que travessa múltiples fronteres. Els components i matèries primeres sovint es produeixen en diversos països abans de ser integrats en el producte final. Aquesta complexitat fa que sigui extremadament complicat determinar el veritable contingut nacional d’un producte. Per exemple, un vehicle fabricat als Estats Units pot contenir components electrònics de Corea del Sud, sistemes de navegació del Japó i pneumàtics de Mèxic. Aquesta interdependència pot portar a distorsions en l’aplicació dels aranzels i perjudicar les cadenes de valor globals si no es tenen en compte adequadament.
Un altre element que també cal tenir en compte és que gran part dels béns que s’importen i exporten son béns intermedis, és a dir, que no estan destinats al consumidor final. És per això que l’establiment d’aranzels sobre certs tipus de béns pot afavorir a part de la indústria nacional, però hi haurà molts sectors de l’economia que veuran encarida una matèria primera que utilitzen per elaborar el producte final. Un exemple paradigmàtic és l’acer, que és produït per un nombre reduït d’empreses, però emprat com a input per un nombre molt més gran. S’estima que els aranzels que Trump va introduir sobre l’acer durant el seu primer mandat van contribuir a crear 1.000 llocs de treball en la producció directa d’acer, però van provocar la pèrdua d’uns 75.000 llocs de treball en indústries que l’utilitzaven en els seus processos de producció.
Els afins a Donald Trump no han parat de repetir al llarg de les darreres setmanes que la imposició massiva d’aranzels forma part d’una estratègia del president davant l’enorme volum de deute públic que s’ha de refinançar durant el 2025, que es xifra en al voltant de 7 bilions de dòlars. Així, segons aquesta teoria, la política aranzelària desplegada buscaria fer caure els mercats i augmentar la demanda pel valor els bons federals, un actiu refugi, cosa que, al seu torn, faria augmentar el preu, reduiria els tipus d’interès i, en conseqüència, abaratiria els costos de refinançar-se. Tanmateix, en els darrers dies hem vist també com els tipus d’interès del bo americà s’han disparat, contradient justament els defensors d’aquesta estrambòtica tesi. De fet, els tipus d’interès dels bons americans a llarg termini han patit el major augment setmanal de les darreres quatre dècades. És possible que grans tenidors de deute públic americà com el Japó o la Xina hagin realitzat vendes d’aquest actiu en els darrers dies. El gegant asiàtic ha respost de manera contundent a la imposició d’aranzels per part de Washington, i ha imposat noves barreres comercials d’una entitat similar a les americanes.
En definitiva, les noves polítiques aranzelàries desplegades per l’administració americana representen un intent de reestructurar les relacions comercials globals, però també exposen les limitacions d’un enfocament reduccionista en una economia global molt interconnectada. Tot i que poden beneficiar algunes indústries nacionals a curt termini, les repercussions a llarg termini per als fabricants americans que depenen d’importacions de béns intermedis podrien ser significatives, posant en perill la seva competitivitat global. Les guerres aranzelàries acostumen a provocar pèrdues a totes les parts implicades.
