És encara difícil avançar totes les conseqüències que les eleccions municipals suposaran a Catalunya. Amb el cent per cent del cens escrutat ara s’obren moltes incògnites que s’aniran aclarint en les pròximes setmanes. D’entrada, es pot dir que el PSC recupera l’hegemonia en bona part de les grans ciutats i que la manté a l’àrea metropolitana. I també que la victòria de Xavier Trias salva la situació a Junts, però pot portar implícit el reforçament d’un dels sectors que articulen el partit que presideix Laura Borràs. La derrota d’Esquerra és evident. Com també és indiscutible que Ciutadans ja només és un record i que VOX no se n’ha aprofitat tant com els seus mateixos dirigents esperaven. Hi ha hagut una abstenció atribuïble al món independentista? Ben segur. Però això no ha activat l’unionista per traure’n tot el profit.
En tot cas, si Esquerra no dona la sorpresa i no s’apunta al vot “progressista” que demanen Jaume Collboni i Ada Colau, Trias podria ser el pròxim alcalde de Barcelona, amb el permís del PP i de VOX, que és molt improbable que regalen l’alcaldia de la capital de Catalunya al PSC.
És curiós el canvi de discurs en Colau i Collboni. L’alcaldable socialista proclamava fa pocs dies en una entrevista que en una democràcia “normal” el candidat que guanya unes eleccions municipals ha de ser l’alcalde. I que qui perd “se’n va a l’oposició”, perquè aquestes “són les regles joc”. Jaume Collboni va afirmar també que la pinça del PSC i Manuel Valls a favor d’Ada Colau en les passades eleccions per traure de la partida Ernest Maragall es justificava per “la tensió” d’una “situació extraordinària”: la del procés independentista.
Ara Collboni afirma que el PSC “no tanca cap porta.” És a dir que, com que el guanyador no ha estat ell, qui ha guanyat no té per què ser necessàriament l’alcalde de Barcelona. Ja no vivim, doncs, una situació de “normalitat democràtica”. Són els socialistes els qui decideixen quan una cosa és “normal”. I quines són “les regles del joc” a cada moment.
La candidata dels Comuns, que ara apel·la a la “majoria progressista”, en les passades eleccions va expulsar-ne Esquerra amb els vots d’un dirigent tan “progressista” com Manuel Valls. I tant l’una com l’altre ho diuen sense vergonya. Amb un candor inaudit.
Aquesta temptativa, la del “bloc progressista”, però, és improbable. Xavier Trias té moltes possibilitats de ser el pròxim alcalde de Barcelona. I això comportarà un canvi de model que afectarà l’activitat econòmica. També variarà l’actitud del govern municipal en obres d’infraestructures que ara es podrien desencallar. Òbviament, la Barcelona de Trias no és la Barcelona de Colau. El canvi no serà ràpid i quedarà matisat per les majories municipals necessàries per donar-li profunditat, però hi haurà canvi. Fins i tot en l’improbable cas que Jaume Collboni acabara sent-ne alcalde.
Els canvis de Catalunya han estat una altra cosa a Espanya: un terrabastall. La victòria del Partit Popular en les grans ciutats i en quasi totes les autonomies en joc ha estat indiscutible. Només Catalunya i Euskadi se’n salven. El mapa espanyol s’ha cobert de blau i la derrota sembla que s’ha cobrat una primera víctima. Pedro Sánchez ha convocat eleccions generals el 23 de juliol, uns mesos abans del que havia previst. Alguns analistes comenten que no ha pogut aguantar la pressió dels seus barons territorials. Però això és difícil de creure, perquè precisament aquests barons han quedat ara debilitats amb la derrota. Fer que Sánchez en pague les conseqüències amb un avançament electoral compromet encara més la majoria parlamentària al Congrés, perquè l’electorat castiga les sensacions de desgovern i les mostres de feblesa.
Si es tracta d’una manobra més de Sánchez, l’actual president del govern espanyol pot cometre el pitjor error de càlcul de la seua carrera política. Un error que es podria traduir en una dràstica derrota socialista.
En tot cas, Espanya ja ha entrat en campanya electoral. Les conseqüències d’una victòria de l’eix que formen PP i VOX o d’una majoria absoluta dels populars -improbable, però no descartable del tot- en l’economia espanyola serien importants. El sistema no tremolaria, però els detalls, sí. I molt. Grans detalls que implicarien també canvis econòmics i fiscals.
2 
