Quina ràbia que fa l’equidistància. En l’època del retorn de la història -recorden el mem de Moe encarnant Fukuyama fent fora Barney del seu bar?- sembla fins i tot reaccionària: tants conflictes, tantes escletxes, i hi ha qui opta pels ridículs malabars de terceres posicions imaginades. Quan es mira enrere, aquestes piruetes sempre acaben revelant-se com falsedats o amagant-se com a barbarismes intel·lectuals. Tot i això, hi ha qui les recupera de forma cada cop més tràgica sempre que s’albiren disrupcions. Quin ridícul.
Què vol dir, doncs, “renovables sí, però no així”? Què plantegen aquells col·lectius que reconeixen la necessitat d’una transició energètica a gran escala però rebutgen que un parc fotovoltaic se situï a sobre d’un potencial hort de tomàquets? L’emergència climàtica és una amenaça civilitzatòria, massa urgent per ser indeterminats. Sent aquest el cas, doncs, qualsevol camí a la descarbonització ha d’estar ben planejat, ser tècnicament viable i poder aplicar-se amb relativa celeritat. I les alternatives energètiques fins ara presentades als parcs eòlics i fotovoltaics no tenen cap mena de validesa tècnica. Informes com el recentment publicat a favor de l’energia solar a teulades -desmentits fins a la sacietat a xarxes i tribunes més formals per alguns dels caps més ben amoblats de l’ecologisme espanyol- no són més que pals a les rodes d’una transformació que corre pressa. L’alentiment deliberat és, en el millor dels casos, una errada garrafal; en el pitjor, una traïció.
Els arguments contra el parcs -a què s’afegeix des de certs espais el denostat prefixe macro per inserir-los en cert imaginari desarrollista, de la mà de resorts i camps de golf- oscil·len entre la legítima preocupació i la trampa al solitari. L’amenaça a espècies protegides és dels més respectables, i els exigents controls ambientals a què se sotmet qualsevol nova instal·lació, especialment a Catalunya, en donen compte. En aquest punt, l’únic que cal dir és que, si bé les línies vermelles són legítimes, en cert punt haurem de deixar de mentir-nos a nosaltres mateixos i debatre quines estem disposat a saltar-nos i quines són -políticament i moral- infranquejables. Quant a les inversions estrangeres, d’acord: entenc i comparteixo la por que una multinacional emprengui projectes que transformaran físicament el país. Tot i això, si el finançament dels parcs estigués enterament nacionalitzat; si l’Estat, o la Generalitat, fos el gestor dels molins i les plaques i, per tant, tota la seva activitat fos nítidament pública -tant de bo-, s’aplacaria tota la reacció? Concedeixin-me el dubte.
Des del sector alimentari aixequen també reticències rellevants. Adreçar, primer, la trampa: no es pot enfocar el debat com si una central fotovoltaica tingués impacte ambiental i una plantació agrícola o una explotació bovina no. No trobem sitges de gra a la natura. Dit això, els efectes de l’emergència climàtica i la inestabilitat dels mercats globals faran de la sobirania alimentària un factor fonamental per al benestar de la població. El conflicte de l’energia renovable amb la producció d’aliments hi és, i més enllà de remetre’m a les relacions de prioritat, poc més hi podem aportar. Ara bé, Catalunya és la cinquena potència exportadora en matèria agroalimentària a Europa. I aquí les prioritats canvien: les friccions entre alimentar-nos i produir energia neta són una cosa; però entre la segona i vendre derivats del porc a mercats asiàtics, la resposta és més evident. Si això anava de conservar els marges de les empreses exportadores, em permetran la dita castellana, para este viaje no hacían falta tantas alforjas.
“Renovables sí, però no així” vol dir, ara per ara, Renovables no. La resposta automàtica de tothom que advoca per una generació més limitada a canvi d’evitar el conflicte que poden generar les centrals és la del decreixement. Indubtablement necessari, si em pregunten, però amb curosos matisos. Per resumir-ho, el projecte decreixentista que plantegem, el sistema productiu que sorgeixi d’ell, poden cobrir, per exemple, les necessitats de medicaments i equipament dels hospitals del país? Si la resposta és no, ja no paga la pena explorar-ho. Un dels millors caps de l’ecologisme europeu, Emilio Santiago, té una màxima que ho encapsula tot: tant decreixement com sigui possible, tant Green new deal com sigui necessari. Un bon decreixement serà aquell que es desfaci d’allò superflu, d’allò insostenible, d’allò que fa mal per retallar costos. Per a aquest projecte, però, no tenim suficient amb plaques a les teulades.
