Donald Trump no és exactament una persona discreta. Ni diplomàtica. La loquacitat formal i el narcisisme estructural del president dels Estats Units l’encaren cap a la declaració, la intervenció digital o l’entrevista diàries. Per la boca mor el rap. És extraordinari el dia que, d’una manera o d’una altra, Trump no aconsegueix la seua dosi diària de protagonisme, sempre desbocat.
La penúltima declaració del president dels Estats Units sobre una hipotètica i pròxima recessió va fer caure immediatament els valors borsaris a tot arreu -sobretot, als Estats Units-, i de manera més acusada, els tecnològics -el Nasdaq, en el seu cas. Els experts han tret importància a aquest descens perquè consideren -com solen considerar- que es tracta de petits sotracs puntuals que es corregeixen en les hores següents. I encara més, afirmen que els valors borsaris a tot arreu del món estan “sobrevalorats”. Per tant, més tard o més d’hora esperen que les borses es reajustaran -i molt- cap a la baixa. No vindrà, doncs, d’un ensurt de més o de menys.
Tot això, però, no trau ni un gram al pes del risc que comporta la irrupció quotidiana d’un element descontrolat que, amb les seues intervencions, pot causar danys en qualsevol front, polític, econòmic o financer.
Dit això, també és cert que Donald Trump no parla de manera improvisada o contradictòria. El president dels Estats Units té una estratègia i una línia coherent d’aplicació. En primer lloc, considera que els Estats Units han de veure compensada -o recompensada- la seua fortalesa davant -contra- el món. Trump ha arribat a la conclusió que els seus antecessors -abans i, sobretot, ara- han devastat el país amb una política de submissió injustificable.
Darrere aquest convenciment n’hi ha d’altres que també expliquen les seues intervencions i la seua acció política, com ara la necessitat de blindar el país contra la immigració. Com que Trump ho barreja tot grollerament, fa servir, per exemple, la política d’aranzels per imposar als seus veïns -o a tercers- una contenció immigratòria a les braves.
En tot cas, l’actual president dels Estats Units té conviccions pròpies que poden ser qualsevol cosa menys arbitràries o gratuïtes. Una d’aquestes conviccions es reduir dràsticament, com més prompte millor, el dèficit comercial del seu país i el deute públic, que, al seu parer, porta els Estats Units a l’apocalipsi. Per aconseguir-ho, ha de regirar tot l’ordre internacional actual. Ha de capgirar la tendència que les grans potències han considerat canònica en les darreres dècades, partidària d’alliberar el comerç per aconseguir efectes benèfics per totes les parts. Trump és partidari de regular aquests fluxos amb una decantació que siga favorable als interessos dels Estats Units. Sense distraccions, ajornaments ni mandangues. Amb la plena autoritat -potser d’origen diví- de què es creu investit.
Queda clar també que aquest gir afecta més uns països que altres. La Xina n’és, per exemple, un objectiu prioritari. I no Rússia, que, en tot cas, és un còmplice important segons on es decanten els seus dirigents. Per això Trump ha intervingut com ho ha fet en la guerra contra Ucraïna.
Quan va ser investit Donald Trump va començar a definir més a les clares quin seria la seua política econòmica i va anunciar “un dolor” que se’n podria derivar i que no va concretar en aquell moment. El màxim dolor intern que es podria derivar la l’estratègia tan taxativa de Trump seria un error de càlcul. Els seus assessors -el rampant Elon Musk, per exemple- estan habituats a bregar amb els mercats i la competència, però no amb els administrats, amb els contribuents o amb els usuaris dels serveis públics. Un error en la reforma de l’administració, a base d’aplicar-hi fórmules habituals i vàlides en l’empresa privada, pot tenir conseqüències socials que vagen molt més enllà d’un “dolor” puntual.
Donald Trump no aplica la doctrina usual de la prova i l’error. No prova res. Executiva a la valenta -més aviat, a la tremenda- les teràpies que ell i els seus assessors consideren testades per la realitat. Per la seua pròpia realitat. Els “dolors” i els danys que se’n deriven poden arribar a ser irreparables durant molt de temps.
