En el nostre dia a dia vivim sota un constant bombardeig de notícies sobre avenços en l’eficiència energètica, en la descarbonització de l’economia i en la possibilitat de créixer sense contaminar. I sí, descarbonitzar la nostra economia a partir del desplegament massiu d’energies renovables i l’electrificació de la producció i del consum és, en el context actual, una necessitat. No obstant, hi ha molt poques probabilitats d’aconseguir el desacoblament absolut i (això és important) suficient del creixement del PIB de les emissions en un temps suficient per a evitar la catàstrofe ecològica. I, sincerament, crec que preferim no jugar a daus amb l’habitabilitat del planeta, i menys quan les conseqüències més severes les patirem la gran majoria de la població.
Partint de la premissa que cal reduir l’ús intensiu de recursos de forma ràpida per poder arribar a un camí de progrés segur, necessitem construir sistemes de provisió deslligats de la necessitat de fer créixer el PIB. L’ecologia econòmica fa temps que alerta sobre els problemes que porta un creixement econòmic desenfrenat, sobretot a economies amb un alt nivell de PIB. Però per molt que pensar en el creixement econòmic etern sigui un conte de fades, com deia Greta Thunberg, la realitat és que les nostres economies i el nostre benestar pateixen quan no hi ha creixement econòmic. Són múltiples els mecanismes que generen una dependència de les nostres institucions respecte al creixement, tant econòmics, com de poder i culturals.
Potser una de les idees més clares, explicada de forma brillant per Elena Hofferberth, és entendre que el capitalisme es reprodueix a partir de l’acumulació de diners i poder i la competició per aconseguir-ho entre aquells que posseeixen els mitjans de producció. Les persones treballadores que no tenen capital i viuen d’un salari (la immensa majoria de la població) només són capaces de participar en els guanys d’aquesta acumulació si el capital disminueix el seu poder en favor dels treballadors/es o si hi ha creixement econòmic del qual repartir entre tothom. Si el pastís es fa més gran, els qui tenen el control dels mitjans de producció i dels diners poden veure augmentada la seva riquesa mentre es mantenen o s’augmenten els salaris. Ara bé, si el pastís es fa més petit i es mantenen les dinàmiques de desigualtat i acumulació, la pobresa augmentarà ràpidament. En definitiva, una de les raons (entre d’altres) per les quals som dependents del creixement és que aquest és una promesa de repartiment pacífic sobre la base de deixar que el capital acumuli.
Cal parar aquí per dir que, com ben expliquen Ian Gough i Tim Jackson, la realitat de les darreres dècades és que el creixement econòmic no ha estat capaç de complir amb aquesta promesa, i el poc que s’ha crescut s’ha fet a costa de l’augment de les desigualtats, amb l’estancament del poder adquisitiu dels salaris i un augment accelerat de la riquesa de les persones més riques. És a dir, avui el creixement econòmic no és només un problema per al planeta, també ho és com a garantia d’augment del benestar, sobretot quan s’arriba a certs nivells de desenvolupament material. Tenim més i més coses, però les malalties mentals, l’estrès i les addiccions són endèmiques. Allunyar-nos de la persecució del creixement no reportaria només beneficis ecològics i socials, sinó que també suposaria utilitzar els recursos que tenim per preparar les nostres societats per adaptar-se al canvi climàtic i pal·liar-ne les conseqüències socials i econòmiques.
Per poder protegir-nos davant d’un context de manca de creixement econòmic necessitem crear sistemes de provisió desvinculats de l’acumulació de capital. Recents intents de modelar una economia sense creixement econòmic mostren que fins i tot es poden mantenir beneficis i tipus d’interès positius, sempre que no s’acumuli riquesa. Però, com garantir la seguretat econòmica sense una acumulació indefinida de riquesa ni el domini del mercat? La veritat és que moltes de les solucions són ben conegudes i estan sent implementades amb èxit: augment de béns universals bàsics (la sanitat, l’educació, les cures); major democràcia econòmica per pre-distribuir els guanys abans d’haver-los de redistribuir; reducció del temps de treball per arribar a una plena ocupació i redistribuir tasques essencials; o diners sobirans per fer missions amb objectius socials, on el crèdit i les oportunitats de finançament no depenguin de l’acumulació i de la consecució de beneficis monetaris.
El problema principal no és la manca d’idees sobre on arribar, sinó com realitzar les transicions que puguin transformar institucions i cultures lligades al creixement en institucions lligades a la generació de benestar dins dels límits planetaris. Ens caldrà molta organització social que giri entorn d’un programa basat en les necessitats i en la creació de desig fora del consumisme, on les activitats com les cures i la creació artística guanyin pes. També caldrà un major control democràtic de les infraestructures físiques i socials, fent que la feina que avui es malgasta en l’especulació i la creació d’insatisfacció consumista (en el món financer, en les grans tecnològiques) passi a treballar en solucions organitzatives i tecnològiques que ens permetin funcionar sense creixement. En definitiva, es tracta de la tasca complexa però clara que les nostres institucions i les seves mètriques treballin en favor del benestar, capaces de redistribuir i estabilitzar les nostres societats sense haver de créixer.
