Escaldat per la negativa de Junts a acceptar la reducció de la jornada laboral que ha proposat el govern de Pedro Sánchez, el secretari general de Comissions Obreres, Unai Sordo, ha titllat el partit que presideix Carles Puigdemont de ser “més inútil que la darrera llesca del pa Bimbo”. No queda gaire clar quin és el sentit que dóna Sordo a l’accepció “inútil”. Si Junts no és útil parlamentàriament per aprovar la llei, el secretari general de Comissions no se n’ha de preocupar. Els inútils són exactament això: prescindibles. Però si els vots de Junts són útils per tirar endavant la llei, l’adjectiu és inapropiat.
Unai Sordo podria haver utilitzat qualsevol altre insult, però “inútil” és molt contundent i molt castís. El servei militar obligatori es va abolir de manera definitiva el 31 de desembre del 2001. Sordo va nàixer el 1972. Se’n va escapar per pèls, gràcies a una llei que van instar i imposar al govern del PP els de la darrera llesca de Convergència i Unió. Però malgrat no haver-lo fet, el secretari general de Comissions Obreres deu recordar l’insult amb què durant dècades el comandament militar havia obsequiat aquells que no eren aptes per agafar el màuser o el cetme –segons el moment–: “inútil total”. La memòria històrica d’aquesta criatura postfranquista ha servit perquè recuperem una denigració que, sense ell, podríem haver oblidat. L’enhorabona i moltes gràcies.
Més enllà de la semàntica reveladora, la proposta de reduir la jornada electoral suscita moltes consideracions. La primera –i més evident– és que la petita, la mitjana i la gran empresa –catalanes, en el nostre cas– hi estan en contra. El president de Foment del Treball Nacional, Josep Sánchez Llibre, ha declarat que és “probablement, l’error econòmic més greu dels 46 anys de democràcia” i ha assegurat que incrementarà els costos de les empreses espanyoles en 23.000 milions d’euros.
La valoració política no necessita cap aclariment. Pel que fa a la xifra, no queda gaire clar d’on l’ha treta amb tanta precisió Sánchez Llibre, però, en tot cas el president de Foment té clar que parla de milers de milions d’euros.
Una de les preocupacions més sentides dels empresaris espanyols és la baixa productivitat dels treballadors, que se situa un 40 per cent per sota de la dels alemanys. Aquesta tendència no ha anat minvant durant els darrers anys, malgrat la xifra global de creixement de l’economia espanyola. El creixement mitjà de la productivitat espanyola entre el 2014 i el 2022 en termes reals va ser del 0’3 per cent, inferior al 0’9 del conjunt de la Unió Europea. Aquesta productivitat es reflecteix en la competitivitat i és lògic deduir que, per augmentar-la, el recurs més fàcil siga l’abaratiment de costs; és a dir, de salaris.
Tot plegat ens porta al bucle viciós en què es mou el sistema productiu espanyol, dins el qual el català ja no constitueix cap excepció. El neguit dels empresaris catalans explica el rebuig a la proposta. I en aquest cas, doncs, la negativa de Junts el converteix, als ulls de la patronal catalana, en una llesca útil.
Però la iniciativa legislativa té més lectures. Per exemple, les polítiques. No hi gaires dubtes que l’impuls d’aquesta proposta naix de Sumar. El partit de la vicepresidenta segona i ministra de Treball, Yolanda Díaz, n’ha fet un eix de legislatura. Un entusiasme que no comparteixen els ministres socialistes de l’àrea, com ara el d’Economia o el de Treball. Per a Pedro Sánchez, la reducció de la jornada laboral és un destorb que podria haver dividit el seu govern una vegada més i potser de manera greu. Però no ha calgut arribar-hi, perquè el president espanyol sap que, gràcies al bloqueig de Junts, la iniciativa no prosperarà. No li ha calgut ni intentar negociar-la. Fracassarà i és fàcil carregar-ne el pes de la responsabilitat a Junts. La darrera llesca del pa Bimbo, per tant, resulta extremadament útil al president que transita de manera agònica les contradiccions del seu govern i de la seua majoria parlamentària.
L’utilíssim secretari general de Comissions Obreres no sap mirar la lluna, perquè es queda embovat amb el dit que l’assenyala. El problema per als seus interessos –els reals, els que dins la seua lògica l’haurien de motivar– no és la darrera llesca. Hauria de ser la barra sencera.
