Aquesta setmana l’alcalde de Barcelona ha arribat a la conclusió que tots els esforços per pactar els pressuposts del 2025 amb el grup municipal dels Comuns són debades i hi ha trencat les negociacions. És a dir, que, des del seu punt de vista, la prioritat de Barcelona en Comú no era tant arribar a acords amb el PSC i amb Esquerra Republicana, sinó marcar caràcter i territori en una discussió que ja té més com a objectiu la llarga campanya electoral del 27 que no aprovar els comptes municipals introduint-hi les propostes que calga.
La decisió de Collboni en realitat no comporta res que afecte greument els comptes municipals. Els pressupost de l’any passat van quedar aprovats de manera automàtica quan els grups de l’oposició no van ser capaços de presentar un candidat per articular una moció de censura. Els del 2025 seran prorrogats, sense canvis sensibles respecte als que havia presentat el grup socialista, que només incloïen un augment de l’1’2 per cent. Els de l’any que ve es podrien aprovar automàticament també, perquè aquest recurs es pot adoptar dues vegades durant un mandat municipal, i els següents igualment es podrien ajornar.
Ningú se n’ha d’espantar gaire, doncs. L’equip municipal de Collboni farà i desfarà en línies generals amb pressuposts o sense. La ciutat no se’n ressentirà. Ni la seua economia. Ni els serveis que reben els seus habitants. A més, el PSC podrà anar desgranant els pactes que considere necessaris -que considere beneficiosos- amb Esquerra -oberta a tot-, els Comuns o els altres grups. A mesura que passen els mesos les necessitats electorals de cada partit prevaldran encara de manera més descarnada. Quan des de l’oposició els calga traure pit amb un acord ho faran i quan necessiten exhibir discrepàncies, també i més. Jaume Collboni no se’n pot queixar. Ell farà exactament igual, tal com va actuar quan, a escassos mesos de les darreres eleccions, va eixir del govern d’Ada Colau i va començar a empalmar declaracions enfrontades al que havia estat l’actuació política del seu grup municipal fins aquell moment.
Al contrari el que passa en la política parlamentària general, la soledat d’un alcalde no comporta de manera necessària la sensació de fragilitat. Collboni va fent en solitari i aquesta fórmula li resulta potser fins i tot més útil que compartir govern municipal amb socis incòmodes.
Per això resulten curioses les declaracions que ha fet el tinent d’alcalde d’Economia i Hisenda. Jordi Valls ha atribuït tota la responsabilitat de la decisió de l’alcalde a la intransigència de Barcelona en Comú. “Ells no volien pactar”, ha conclòs. Tot seguit Valls ha lamentat que “la majoria d’esquerres” sigui incapaç d’arribar a acords que permeten governar la ciutat conjuntament. Una vegada i una altra, tant el tinent d’alcalde com membres del seu equip municipal es refereixen a “la majoria de progrés”.
Aquest fariseisme contrasta amb dos fets irrebatibles. El primer és que el mateix alcalde, Jaume Collboni, ha declarat sempre que li ha convingut que la seua manera d’entendre la ciutat i la política que cal fer-hi no té res a veure amb la que defineix l’estratègia dels Comuns. Durant la campanya electoral Collboni va extremar aquesta gran discrepància. On hi ha, doncs, “la majoria de progrés”? El segon és un fet que tant els socialistes com els comuns obliden amb contumàcia metòdica. Ada Colau va ser alcaldessa gràcies als vots de Manuel Valls i Ciutadans. Jaume Collboni va ser investit amb el suport del PP. En contra d’Ernest Maragall i d’Esquerra Republicana i Junts, en el primer cas, i de Xavier Trias, Junts i la mateixa Esquerra, en el segon. On hi havia en aquells moments “la majoria d’esquerres” o “de progrés”?
La política municipal de Jaume Collboni s’assembla més a la de Xavier Trias que a la d’Ada Colau. Una altra cosa és determinar quina convé més als interessos generals de la ciutat. Però això sí que és controvertible.
