Històricament, Barcelona i Madrid han tingut fama de ciutats cosmopolites i atreien, per sobre de la resta de capitals espanyoles, les socimis (Societats Anònimes Cotitzades d’Inversió Immobiliària), fons d’inversió i family offices. No obstant això, la pandèmia va causar greus estralls en el seu creixement i no ha estat fins ara que han pogut reconduir el seu camí cap a la recuperació econòmica i comercial.
L’aspiració de tota gran ciutat és convertir-se en una referència internacional, fins i tot, com en el cas de Barcelona, quan les polítiques locals no acompanyen. Des de l’arribada a l’Ajuntament d’Ada Colau l’any 2015 les traves han estat majors, però la capital catalana ha sabut mantenir-se com una de les ciutats més atractives per als inversors, tant nacionals com internacionals.
I és que, en els últims anys, diferents moratòries han posat traves en el bon funcionament del sector comercial de Barcelona, especialment en les denominades zones prime de la ciutat. Entre els seus efectes, destaquen les limitacions d’obertura de supermercats, restaurants o qualsevol altre local relacionat amb l’alimentació en districtes com a l’Eixample o àrees com el Passeig Joan de Borbó.
També és inevitable esmentar el cas del barri Gòtic. Aquesta històrica zona és una de les més afectades en els últims mesos, perquè els locals d’hostaleria i restauració han donat pas a les ja famoses botigues de souvenirs. Per totes aquestes limitacions, les ampliacions d’horaris comercials es mostren insuficients, perquè si no venen acompanyades de nous permisos d’obertura l’activitat comercial no serà estimulada.
El motiu ofert pel govern municipal per a justificar la supressió de permisos d’obra és la planificació urbanística dels “eixos verds” de la ciutat. Mesures, al meu parer, difícils d’implementar, i és que fins als impulsors de les anomenades “Superilles” s’han mostrat crítics amb la forma que l’Ajuntament les està portant a la pràctica.
A aquest problema, a més, cal afegir-li els retards en l’emissió d’Informes Pericials d’Urbanisme (IPU), que obliguen a posposar l’obertura de nous negocis i provoquen, en alguns casos, que els inversors adquireixin un local en propietat sense tenir clara quina activitat comercial podran desenvolupar en aquest.
En última instància, i continuant amb l’impacte de les moratòries, no puc oblidar-me d’esmentar les moratòries hoteleres. El turisme s’està recuperant i tornant, a poc a poc, a xifres prepandèmia és una realitat. No obstant això, l’actual moratòria hotelera -i malgrat haver tombat el Tribunal Constitucional en 2021 el polèmic Pla Especial Urbanístic d’Allotjaments Turístics (PEUAT)- ha desplaçat als inversors a les zones perifèriques de Barcelona.
Aquesta situació té una doble lectura. D’una banda, és positiva, perquè les zones en les quals estan situats els hotels són més diverses. Però, per l’altra, té connotacions negatives vinculades al següent principi: com menor sigui el nombre d’hotels, més elevat serà el preu de compra i, per tant, major serà el preu a pagar per l’usuari. Per tot això, l’eliminació d’aquestes limitacions de noves obertures en el cor de la ciutat és una de les qüestions que hauria de ser de màxima prioritat en l’agenda de l’Ajuntament.
En definitiva, Barcelona es manté en un camí de recuperaciómolt positiu, i s’acosta, a poc a poc, a una normalitat amb xifres pròximes a les registrades abans de la irrupció de la pandèmia. Per part meva, no em queda més que reiterar la necessitat d’aixecar aquestes moratòries i treballar perquè les polítiques municipals vetllin pels interessos dels seus ciutadans i empresaris, i es garanteixi la major estabilitat possible en sectors tan importants per a l’economia com són l’hoteler i el comercial.
