Quin model econòmic de Barcelona és el que defensa Jaume Collboni? Més enllà de la retòrica que fan servir als programes les diferents opcions polítiques -sovint enumeració de gesticulacions-, l’alcalde socialista va traçar unes línies bàsiques mentre bregava com a candidat. Collboni va afirma que vol convertir Barcelona en “una ciutat líder”. Líder de què? La seua primera proposta no passa de ser una divisa buida. Però òbviament, tot no s’acaba amb aquesta ensenya.
Jaume Collboni va abandonar el govern d’Ada Colau escenificant una mena d’esmena a la totalitat. Una esmena que després va anar detallant durant el període electoral. El primer tinent d’alcalde de la líder dels Comuns no s’hi trobava a gust, denunciava. La Barcelona de Colau no era la seua Barcelona. Seguint aquesta lògica i ja des de fora, Collboni va desgranar quin seria el seu model de ciutat.
Per a l’actual alcalde, cal potenciar la indústria, treballar perquè la capital de Catalunya esdevinga un pol d’atracció d’empreses estrangeres. També pretén articular un “pacte públic-privat” que done molt més protagonisme a les empreses que ara malviuen entre traves i negatives administratives, i busca un acord amb les promotores immobiliàries que deixe enrere la reglamentació coactiva que ha impulsat l’ajuntament del qual ell formava part.
Jaume Collboni va proposar també durant la campanya ampliar amb una tercera pista l’aeroport del Prat i mantenir l’actual nivell d’ingressos turístics, complementats amb l’impuls d’altres activitats econòmiques.
Òbviament, totes aquestes propostes l’allunyen de la Barcelona d’Ada Colau i l’acosten a la que proposa Xavier Trias. La millor manera d’haver-lo aplicat, doncs, hauria estat acceptar el resultat de les urnes i haver format un govern amb el mateix Trias com a alcalde. Però Collboni s’ha estimat més ser-ho ell i decantar-se per una majoria precària que no li assegura res. D’entrada, els vots que ha rebut per fer-se amb la vara només li asseguren el suport dels Comuns, però, tots plegats fan 19 regidors. El mandat municipal, per tant, s’obri amb inseguretats, precarietats i incerteses.
La primera decisió de l’actual alcalde ha estat confirmar en els càrrecs tots els responsables dels Comuns que articulaven el govern Colau. Collboni ha pagat així el suport al seu nomenament. Però alhora confirma una línia de projecte, de treball i de gestió que no és la seua. Per justificar la decisió ha proclamat que tots aquests càrrecs feien amb solvència el seu treball. Aquesta “solvència” apuntala la Barcelona que ell pretén corregir.
Tot plegat demostra el preu que pot acabar pagant algú que ha primat exclusivament el seu nomenament, descartant la Barcelona que ell proposava. Les contradiccions solen passar factura. Tant de bo que no la pague la ciutat. Barcelona, líder en paradoxes.
1 
