Fa uns dies el món financer espanyol va viure un revulsiu inesperat: BBVA anunciava per sorpresa la seva intenció de tornar a intentar absorbir el Banc Sabadell, una operació que ja es va provar fa uns anys i no va reeixir. La possibilitat de perdre un dels dos bancs catalans que queden – almenys pel que fa a seu operativa, si bé ja s’ha parlat àmpliament de la qüestió de les seus socials que es van traslladar fora de Catalunya durant el clímax del procés d’independència, l’any 2017 – evidentment suscita un debat social i polític, i més si aquest anunci es produeix en plena campanya electoral de les eleccions autonòmiques. Però el cert és que, des de l’època de les caixes d’estalvis, abans de la gran recessió del 2008-2010, les entitats financeres han anat perdent gran part de la seva capacitat discrecional de donar suport als projectes del territori i s’han convertit en engranatges hiperregulats i aversius al risc.
La crisi bancària del 2008 va ser un fenomen greu, i es va endur per davant l’estructura financera del nostre país. La resposta europea a aquells esdeveniments va ser un fort augment de la regulació bancària: primer, exigent la fusió d’entitats per guanyar múscul, la qual cosa impacta negativament sobre els projectes de país perquè permet un menor repartiment del risc entre entitats, en haver-n’hi poques i molt més concentrades. Segon, obligant el sector bancari a fer una classificació molt més conservadora dels préstecs de dubtós cobrament, la qual cosa els obliga a tenir un percentatge més alt dels diners que deixen a les seves reserves. I tercer, fent inspeccions recurrents i molt exigents que miren amb lupa cadascuna de les operacions que ha fet la banca – els famosos “tests d’estrès”, entre d’altres. Tot plegat ha fet que les entitats siguin molt més adverses a assumir riscos, que després tindran problemes per explicar als inspectors del Banc d’Espanya o del Banc Central Europeu, o pels quals hauran de mantenir tot el capital a les seves pròpies reserves, minvant la rendibilitat de les operacions.
Estem vivint, sense parlar-ne gaire, dos grans efectes d’aquest canvi. El primer és la crisi de l’habitatge: mentre el 2008 hi va haver 400.000 compravendes d’habitatge d’obra nova a Espanya, des del 2014 i fins a l’actualitat les compravendes d’obra nova han oscil·lat entre les 50.000 i 80.000 anuals. Si bé l’escenari del 2008 era evidentment una bombolla, hem passat a l’altre extrem: les necessitats de construcció d’obra nova actuals són més que no pas el 12,5% respecte a l’escenari del 2008. Un dels factors que frena l’obra nova és que els bancs, amb les seves noves polítiques adverses a assolir riscos, tenen exigències molt més dures pels promotors, obligant-los a tenir avals i cobertures alhora que demanen acreditar un elevat percentatge de pisos ja venuts sobre plànol abans d’iniciar l’obra. Tot plegat fa que menys promocions arribin a aixecar-se i augmenta la pressió sobre els preus de l’habitatge, perquè cada cop hi ha més població a les àrees urbanes, però el parc de pisos es manté quasi constant. El segon impacte de la major aversió al risc per part de les entitats financeres és sobre el teixit productiu. A fi de mantenir a ratlla la morositat i evitar haver de mantenir a reserves bancàries les operacions de major risc, la banca s’ho pensa dues i tres vegades abans de finançar operacions empresarials: construcció de nous centres productius, grans compres de maquinària, etc. L’efecte d’aquesta política el veiem a la baixa productivitat espanyola, que no es deu a les poques hores treballades – de fet, a Espanya el nombre d’hores treballades està a la part alta d’Europa – sinó a poca automatització, maquinària obsoleta i indústria local en decreixement. Sense banca no hi ha inversió, i sense inversió no hi ha productivitat.
Així les coses, perdre un banc català no és el mateix el 2024 que el 2005. El que actualment fa possibles els grans projectes locals són ara els mecanismes de garantia mitjançant els quals la banca aconsegueix complir les noves exigències reguladores tot i el major risc: Avalis, ICO, l’Institut Català de Finances, la SEPI, Cesce… I, per tant, el que desembocarà en un teixit productiu fort – i una productivitat més elevada, en conseqüència – o un augment de l’oferta d’habitatge seran un ICO i un ICF forts, i no si el Banc Sabadell substitueix el blau clar per un blau més fosc. O això, o intentar que Europa relaxi la regulació bancària, la qual cosa sembla poc probable.
